Un temps incert i l’amenaça de pluja ens dispersa per Tramuntana. Mentre uns es decideixen per la sempre atractiva Planici i la seva imponent canal dels Teixos, altres fan un segon intent per iniciar a un nou adepte en Sa Fosca. Mitja dotzeneta ens decidim per un recorregut clàssic per la muntanya de Caimari. Deixant un poble encara mig dormit a on només s’escolta el renou de les passes d’alguns pelegrins en demanda de la protecció de Nostra Senyora de Lluc, encarem la pista que porta a Es Horts. Un poc més enllà del punt a on tallem el Torrent de Sa Coveta Negra , ens sortim del camí per encarar subtilment la primera dificultat de la jornada, el Pas de Caçadors. Ens enfilem sobre la inestable paret per iniciar una pujada dura, a on les mans serveixen tant com els peus per aferrar-nos a la pedra trencada. Deixem a l’esquena les altures de la Comuna de Caimari i els cingles de Es Penyal Llarg que tanca Es Mirador a la dreta, just sobre el poble. La primera arruixada del dia ens convida a fer una aturadeta per berenar als peus d’un pinot. Alguns excel•lents exemplars creixen de forma prodigiosa sobre la roca erma i nua. La setmana ha anat carregada d’esdeveniments i compartim aliments, opinions i sentiments. Ha escampat i toca seguir grimpant, tira, tira... sense afluixar ni perdre el ritme. El cim es presenta com tota la muntanya. Trencada i polida, amagada entre mates i pins. De les tres puntes que la formen, triem la marcada amb un munt de pedres per admirar les vistes. El sol va i ve i, en una d’aquestes, ens permet distingir unes perspectives insòlites del Tomir i el Puig Caragoler des Guix, mentre les blanques cases de Son Canta marquen el camí tradicional cap al Monestir de Lluc, allà baix, tan a prop. Quita es fa perdonar una petita errada d’apreciació relacionada amb una cova i unes alfàbies misterioses, fent de guia per descendir per un comellar, a la dreta de una coveta sota una de les puntes. Es tracta d’un caminoi sobre una timba, única sortida d’aquest castell roquer, en direcció a un bosquet d’alzines que va perdent alçada sota uns cingles. No es estrany que els antics pobladors musulmans de la contrada feren servir aquesta torre natural com darrera línia de defensa contra els homes del Rei En Jaume. Les parets a l’ombra ens mostren uns esplèndids i colorits rotabocs aferrats a la roca. El sender ens porta en direcció a un collet que ens separa de Sa Garriga de Dalt, a on per la dreta surt una pista que ens manaria entre oliveres cap a Sa Rota de Son Cantà. A l’esquerra una pareteta i uns filferros amb molta mala idea ens ho posen difícil per iniciar la baixada cap a la vall de Es Horts. Les estepes estan en flor i s’inicia una interessant i divertida conversació que, en anades i tornades, ens alegrarà tot el dia; que si son negres, que si blanques, au quins dois que dius, son grogues, que si no teniu ni punyetera idea; son llimonenques, joana, blaneres, d’escurar, de muntanya...? El descens ens fa arribar al Pla de S’Ermàs un lloc a on les figueres es comencen a posar un barret verd intens, compartint l’espai amb unes oliveres grans i cuidades. Una pista ens mana en discreció fins a les cases. La més antiga veu passar per la seva carrera l’aigua del Torrent dels Horts que acompanya al camí que puja fins a Sa Comuna i la Garriga de Dalt. A l’ombra d’un lledoner, una mirada enrere a la torre del Puig de N’Escuder certifica la seva dificultat. Anem en direcció cap a unes tanques que precedeixen un bosc d’alzines. Unes explosions de color verd ens reben just abans d’assolir una fonteta que raja des de un aljub. Els cirerers son els reis d’aquest verger ple de garballons, falgueres i arbres de tota casta que s’escampen sobre els marges. La frescor de l’aigua i l’encant d’aquest racó fan que, sense dir ni mitjà, ens seiem per gaudir-ne una estoneta. Mig remugant partim de nou seguin la pista que ens porta fins el coll passant al costat d’antics restes d’activitat carbonera. Aviat es perd i es converteix en un tiranyet pel que pugem dirigits per la joveneta del equip. En arribar al collet una paret amb un portell fa de partió entre Caimari i Mancor. Girem a l’esquerra i seguim un rastre de petjades i fites que ens guien per amunt a escassa distancia d’una gastada reixeta metàl•lica. Un parells d’escaletes mig obrades en la pedra ens porten fins al cap cucurull presidit per una torre de pedra d’un parells de metres d’alçada, restes del pedestal d’una Creu que dona nom al putxet; Es Puig de Sa Creu. Un llamp sense misericòrdia fa estona que va estroncar el símbol, deixant el topònim i una plataforma privilegiada per contemplar Es Pla i Es Raiguer; Caimari, Moscarì, Campanet, Buger, Mancor i el seu oratori de Santa Llúcia, Biniarroi, Lloseta... s’entreveuen en un dia gris i enteranyinat que no deixa més que endevinar la mar. Acaramullats en la plataforma ens quedarien una bona estona. Les veus imperioses den Guapetón advertint de l’arribada de la pluja ens treuen la pardalaria del damunt. Comença’n a baixar cap el collet, mentre les primeres gotes fan musica a les fulles de les alzines. En arribar al coll, agafem una pista ampla que baixa còmodament, passant per el Sementer Petit i Es Sementer des Mig abans d’arribar a unes cases restaurades que identifiquem con Ses Rotes. Unes someres curioses i amb gana ens envesteixen sense malicia ensumant les motxilles carregades de llepolies. Davant les cases es situa Es Sementer de S’Era pel que baixem, deixant la pista que ens portaria cap a Can Bajoca i Massanella per la part superior de la Serra Morena. En Guapetón te al cap baixar per el Comellar de Sa Garriga i el seguim com fels seguidors que han vist la llum vertadera. Arribats a una paret que ens separa de la garriga, cerquem a la dreta un forn de calç i una sitja que ens ofereixen un bon lloc per, ara que ha aturat de ploure, estirar-nos damunt el mantell de melsa. Menja’m, bevem però sobretot escoltem les histories den Paw, que parlen de gent senzilla que ha viscut vides extraordinàries, sense donar-li importància, com si fos cosa de cada dia. Mare de Déu, quina gent !
Desprès d’una demostració gimnàstica improvisada den Paw i Na Christianne, partim per avall emprant la llera de un torrentet per veure a on ens portarà. Més tard esbrinarem el poètic nom del eixut jaç;Es Torrent des Pont den Blai. Cada pocs metres es succeeixen marges i restes de sitjes i forns de calç en estat de runa absoluta que deixen mostra dels antics oficis de la Serra. Baixem amb poca comoditat, superant arbres tombats, betzars i tot tipus de mates i plantes punxegudes, relliscoses, llefiscoses o les tres coses alhora. Això s’ha convertit en una pista d’obstacles. Poc a poc el torrent esdevé camí ample i ben construït encara que completament abandonat. Una petita i encara sòlida construcció a la esquerra amb unes teules de factura extraordinària resta al peus del Penyal del Corb que ens observa a l’esquerra. El sol ha guanyat la batalla definitivament i amaguem el tapament. Desprès d’un pronunciada corba a la dreta, un quer enorme bloqueja el pas i permet tenir una pista del per què del abandonament de camí i construccions. De sobte un conjunt de xipressos a ran de camí ens sorprèn. A la seva ombra una petita obra mestre de l’arquitectura tradicional. Un bellíssim aljub construït sobre el torrent recull l’aigua per oferir-la en un abeurador a homes i bísties. Les gruixudes parets suporten una volta feta de pedres sense ciment des de on cauen les gotes al seu interior, ple fins a vessar de líquid verd i obscur. Un poc més endavant, a cinc minutets de res, una altra sorpresa. A veïnat de la Rota den Cameta, trobem la Casa de la Garriga de Turixant que, senzilla i altiva, ofereix el seu portal doble presidit per una rajola amb la imatge de Sant Antoni dels Asses. El darrer regal es un terreny farcit de tota quanta estepa en flor vos pugueu imaginar. Un paradís botànic. El terreny s’aplana. Algunes grans alzines ens donen l’ultima ombra abans d’arribar a un camí que surt a la Carretera que uneix Mancor i Caimari. El maleït asfalt resulta menys desagradable, ja que ens permet gaudir d’una imatge diferent de la nostra pagesia. Ametllers carregats de fulles i fruits, camps verds, ramats d’ovelles pasturant... ben igual que quan en Jesús Garcia-Pastor trescava per aquests llocs allà al 1969 !
El cava als que ens ha convidat la nostra càntabra favorita s’afegeix al regal que ens fa cada any en donar-nos lliure el dia del seu aniversari. Gracies, reina ! Mentre ens banyem en el sol del horabaixa i anem planificant les properes sortides, les bombolles daurades pugen de la boca al nas fent pessigolles i avivant els records. Segurament no ha estat un recorregut d’altíssim nivell, dificultat màxima, passos amagats i carenes vertiginoses, però ha tingut la virtut de fer-nos retrobar les empremtes dels pioners, la serena bellesa de la natura i, sobretot, assaborir la felicitat en les petites coses de la vida, aquells detalls casi amagats que fan que cada dia valgui la pena viure-ho i caminar-ho.
Hora Inici = 09:10 Hora Final =15:05
Referències
Rutes Amagades de Mallorca #34
20 Itineraris Alternatius, Vallcaneres
No hay comentarios:
Publicar un comentario