A la població de Wilderswill, arribats des de Interlaken Öst, agafem el Tren Cremallera que ens havia de portar fins a Schhynige Plate, situada a 1980 metres en lo que es considera una de les atalaies més privilegiades per admirar el Eiger (el ogre) i els seus companys, el Monch (el monjo) i la Jungfrau (la donzella o la verge). En poc més de 50 minuts, ens permetria superar un desnivell de un 1400 metres.
A poc de partir va començar a ploure i, a mida que anaven guanyant metres, la boira s’espessia més i mes, fins fer pràcticament impossible gaudir de la visió dels boscos i prats alpins més enllà d’uns poc metres. En un moment determinat, el tren es va aturar en una intersecció per deixar passar la unitat que baixava. Desprès d’uns minuts d’espera, i en no comparèixer l’altre tren, varem veure el maquinista fent capades mentre telefonava i parlava en veu alta. Ara tornem a arrancar fins que, al cap de pocs minuts ens torna’m a aturar. Erem a una estació intermèdia i el cap del tren anava obrint les portes dels vagons per convidar-nos a sortir. La boira es mantenia i la pluja havia comparegut. Banyats i sense veure més enllà del nas, ens varen guiar fins a una altra unitat, situada un poc més enllà i detinguda a les vies. Divertits i encuriosits ens demanàvem que devia passar per aquest canvi de tren. Amb això, que el tren arranca i puja que te puja tira per amunt. Al cap d’una estona notarem que el ritma de pujada baixava, per acabar aturant-se. El maquinista treu el cap, guaita a un costat, desprès a l’altra i torna a posar en marxa la màquina, per aturar-se definitivament enmig de la boira i la pluja un poc més enllà. Que redimonis esta passant ? La revisora obri les portes i ens mana sortir cap a la muntanya per evitar que algú pugui caure per els cingles del altre costat. Se la veu nerviosa i un pel excitada. Al cap de uns instants, talment com en una pel•lícula de por en blanc i negre, de la boira sorgeix la figura de un empleat del tren, blanc com la llet, vestit amb un abric blau fosc, camisa blanca, corbata negra i un capell de ferroviari blau i vermell amb una bandera vermella a les mans. Una vegada agrupats, ens mana seguir-lo per amunt, anant per damunt les vies, relliscoses, enmig de l’aigua que no deixava de caure. En caminar es sentia un renou sord i poderós, com un bramul, que agafava volum de mica en mica. De sobte, veiem a dos operaris del tren examinant un tram de les vies, just a un punt a on una altra bandera vermella onejava. En passar al seu costat, veiem el motiu de tants de canvis, anades i tornades. Un tram de la cremallera apareix desfet i torçat, lo que impedeix la circulació del trens més enllà. Que fan contes aquests, dur-nos fins a dalt de tot a peu ?
Això que es Suïssa o Can Bum ? De sobte, sentim olor de oli escalfat i llenya cremada. Una maquina pintada de verd, negre i vermell apareix entre la grisor. Es tracta d’una locomotora a vapor, la que va inaugurar aquesta línia a l’any 1893, que només s’empra en dates especial i que avui ha hagut de posar-se en marxa a la corre-cuita per permetre donar servei als passatgers. Encara mig entabanats per la sorpresa ens fiquen dins uns vagons estrets i obscurs, acaramullats uns contra els altres. Enmig de rialletes nervioses, el maquinista (gorra girada cap el darrera, ulleres de vidre redones i cara negre del fum de la caldera) amolla el fre, fent que vagons i maquina iniciem la baixada, abans de que enmig de bafarades de fum negre i espès, les rodes impulsores agafen marxa i, ara si, a espitjades i rodolons primer i desprès a bon ritme, per amunt anem. A un costat el maquinista, a l’altre el fogoner fent marxar la pala per ficar carbó a la caldera, tal com si ens haguessin traslladats en el temps un segle enrere. Les cares de sorpresa per l’espectacle son fàcils d’imaginar. La visió de les espurnes sortint de la xemeneia brillant com a cometes en la nit en travessar un túnel fosc com boca de llop, son de les que difícilment s’obliden al igual que tota l’experiència.
Si, es ver, som a Suïssa, a on es possible que una màquina construïda ja fa més de 100 anys, doni servei i permeti acomplir els estrictes horaris dels seus ferrocarrils.
No hay comentarios:
Publicar un comentario