Aquest primer dia de marxa el comencem sota un temps variable, fresc i, a estones plujós. Seguim el recorregut del Faulhornweg, un dels més afamats recorreguts alpins, en el que la boira ens impedeix veure la cadena de muntanyes que presideix l’Eiger en tot el seu esplendor. Un moment màgic es produeix quan, de forma sobtada i efímera, podem destriar el contorn del Brienzersee, el llac situat a l’Est de Interlaken amb la petita població de Boningen a la seva vora. Enmig d’una boira espessa i una pluja intermitent arribem, desprès de passar per la part superior del Sägittalsee i el punt culminant de la jornada, el refugi de Faulhorn, a la vora del Bachsee, un exemple de llacuna alpina a la que van a morir les aigües fredes del desglaç, per permetre que les muntanyes es reflecteixin en el seu mirall. Es diumenge i anem trobant gent ací i allà a mida que ens atraquem a l’estació del funicular. Una estiradeta per arribar fins a l’estació d’esquí de First, a on gaudim de la visió, per primera vegada, de les parets del Eiger que tanquen la vall de Grindelwald. A continuació perllonguem fins a Grosse Scheidegg, la collada que tanca per l’Est la vall, als peus del Wetterhorn. Un grup d’entusiastes del vol sense motor aprofiten els vents per mostrar el domini dels seus models, controlats a distancia. La temperatura ha augmentat de valent i iniciem la baixada cap el Hotel Wetterhorn per unes pistes que ocasionalment travessen la carretera, sols recorreguda per esforçats ciclistes i autobusos que fan sonar clàxons amb musiques alpines. A mida que perdem els més de 900 metres de desnivell cap a la vall, els boscos tornen ombrívols i comencem a trobar prats i construccions ramaderes fetes en fusta. Talment un paisatge de postal. Cansats i un poc tocats d’ala, arribem al Hotel situat als peus del Grindelwaldgletscher, una muntanya de gel imponent que, en el seu dia, arribava a pocs centenars de metres del hotelet. La cabina d’un dels primer telefèrics dels Alps, que permetia pujar a gaudir del espectacle del gel de la part final de la glacera, fa de improvisada garita a l’entrada d’aquest lloc meravellós.
A la hora de sopar, tenim unes convidades desagradables i insospitades. Un vertader exercit de mosques negres, grosses, peludes, es dedica a anar tastant el menjar que ens posen a taula. El plat principal, carn estofada amb acompanyament de pasta, es veu envaït per aquest animalons. Quan la cambrera veu els nostres gestes de disgust, i davant els plats gairebé sense tocar que tornen a la cuina, ens demanà “O es que a al vostre país no hi ha de mosques ?” I tant, madona, i tant, senyora, que també en tenim... però no els hi donem a menjar dels nostres plats... els hi donem flittttttttttttttttt !!!!!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario