Cingle den Amet i Escar del Senyor Joan

La plena lluna ha sortit del seu amagatall darrera Es Puig de Sa Bassa. Les llums del Port de Sóller puntegen el mirall de la seva plàcida bocana. La darrera llum del ponent retalla la silueta de Sa Torre Picada. Les senyorials òlibes i les erràtiques ratapinyades volen sobre els nostres caps. Fa dotze hores que caminem per aquestes terres... i encara no hem acabat !

Al Mirador de Ses Barques ens apleguem desprès d’arribar de forma desordenada i enrevessada entre sorprenents i sospitoses desercions. Alguns no hem baixat mai als Cingles den Amet i avui tocarà. De camí al Coll de Biniamar, gaudim del espectacle, no per conegut menys admirable, de la Vall de Bàlitx amb el tancament de la Muntanya de Moncaire i Na Seca a banda i banda del coll.  Els costers que s’inicien una vegada superada la llera del Torrent dels Llorers son superats emprant el vell camí empedrat que neix al Portell des Bosc. A Biniamar, berenada i conversa entretinguda amb uns ciclistes (www.pepefz.com) amb un llarg i dur recorregut al davant. Bon camí, germans! A dues-centes passes  del coll, desviació cap a l’esquerra per seguir el camí de Ses Cases de Sa Costera. Ocasió per admirar per primera vegada la Mediterrània en lo que alguns, amb bon criteri, han batiat com “La Costa de Les Meravelles”. Ses Cases de Sa Costera ens ofereixen un poc d’ombra just abans d’iniciar la travessia enmig de marges envaïts per càrritx i pins, seguint una munió de fites que marquen un tiranyet en direcció al Niu de L’Àguila. Observem els efectes de un cap de fibló que ha escalabrat un bon grapat de pins mentre un es dedica a plantar-ne un i els altres determinen l’entrada al pas. Davant les dubtes del que hi han estat fa menys temps, decidim agafar el replà al costat d’un marget desfet que va ser l’entrada a la primera incursió per aquesta zona, al 26 d’abril del 2008. Una estreta rapissa i una canal en diagonal ens situen a una primera terrassa. Allà, un mar de dubtes. La mala memòria de El Coyote  fa que anem amunt i avall propers al desastre, cercant una zona bona per baixar. Una bona estona més tard i amb l’ajut de dues cullerades de Memorino i un parell de mirades assassines, alguns recuperen el sentit i se’n adonen que la baixada “fàcil” esta just als peus del mirador del Niu de S’ Àguila. Aquesta es la “difícil”, per si no ens havíem adonat. Desfem camí esbufegant i mastegant fesols per confirmar-ho amb una fita situada a veïnat l’entrada al pas. Aquesta variant va ser localitzada i fitada per Bergant i Guapeton i ha estat reforçada per alguna mà que, “artísticament”, ha  anat pintant fletxes i punts grogs damunt les pedres. La davallada només es pot qualificar com espectacular i exposada. La memòria reten una travessia, una baixada per una canal estreta i rosta, un passeig de dos metres al llindar del abisme, una grimpada aèria i amb pluja de pedres, un descens per un comellar inclinat i ple de pols vermella, una des grimpada pilotada per les carritxeres i una versió a vorera de mar del pas de Sa Roca Llisa. Cadascun te el seu premi. La contemplació del amagatall de contrabandistes conegut con Es Secret d’Alger, la mar profunda, blava, d’aigües clares i un conjunt de endèmiques peònies en flor en el seu hàbitat natural, els peus de les parets rocoses i ombrívoles s’hi compten entre elles. La caleta de Es Racó de Sa Pedra, esta tancada per el espigó de Sa Pedra de Mossèn Ponç, a la que accedim desprès de botar una paret obrada amb macs negres que costa imaginar qui i per a què la va erigir.

Decidim perllongar la caminada vorera de mar per determinar si hi ha possibilitat de localitzar un pas que comunicaria amb la part superior dels Cingles i que explicaria les histories sobre l’us de la zona per extraure fustes i tenir-hi bestiar per pasturar i engreixar. Un extrem de S’Illeta ens serveix com referència darrera el que imaginem pugui ser la part final del Port de Fornalutx o Torrent de Na Mora. Seguim la línia de costa, ara amunt, ara avall, fins assolir un punt en el que una enorme piscina creada als peus d’un cova situada a ran de mar, ens ofereix un simfonia de varietats del blau i el verd. Una solitària fita damunt d’un penya-segat exposat descoberta per El Coyote ens sorprèn. Decidim fer un pensament i carregar piles amb un bon àpat a vorera de mar, que ni els estirats de Puerto Banús son tant sortats!   Al cap d’una estona, en ser hora de partir, la molló ens ha atrapat. El Coyote i RainWines seguiran la fita misteriosa i aniran a explorar una estona. La resta els esperarem fent una becada de capellà a Sa Pedra de Mossèn Ponç. Acomodats sobre la pedra grisa i protegits de la brisa, casi quedem bornis, mentre  amb l’ull dret vigilem l’exploració dels Cingles den Amet dels companys, i l’altre contempla les evolucions d’una colònia de corbs marins que s’han instal·la’t al peus de la Cova des Secret d’Alger. Els pals i les pedres que mig tapen el negre forat obert en el vermell trespol del secret son testimoni de les anades i vingudes dels contrabandistes. Es difícil imaginar la necessitat i la pulsió per sobreviure que empenyia a aquells homes a pujar aquestes parets carregats amb un sac de quatre arroves a l’esquena, traginant-los calçats amb espardenyes d’espart, fosca negra, amagant-se de guàrdies i espies de la competència.

Hem recuperat al escamot d’exploradors. No hi ha pas evident i el cingle s’enfila per parets gegantines i sense aferrada visible. Ho deixarem per una altra jornada. Guanyem desnivell resseguint les passes de la baixada. Es el mateix recorregut però sembla diferent. Restes de pedres arranjades  i picades per facilitar el pas i i alguns bocins de ceràmica esmicolada, palesen l’antigor del seu ús. També les timbes son més evidents allà a on no hi havíem parat esment fins ara. Una ma ajuda a l’altra i les dues queden netes, de forma i manera que ben aviat ens trobem a Ses Cases de Sa Costera, desprès de fer una darrera ullada des de Es Niu de S’ Àguila a aquestes prodigioses parets.

L’absència de mascles alfa qualificats i el fet de que ningú coneix la part baixa de Sa Costera faran que decidim anar a la cerca de S’Escar de Sa Costera per desprès comunicar vorera mar amb Sa Fabrica de S’Electricitat. Dit i fet (però no pensat!) Encara no hem acabat de començar quan en Paw tira per avall seguint una caminoi i unes fites que neixen al costat de Sa Costera. La senda, ben marcada i amb trams de camí construïts sobre marges, baixa fins interceptar el torrentet que baixa de la Torre de Na Seca, per girar a l’esquerra en direcció a Sa Punta Rotja, transitant per la part baixa dels cingles que limiten Sa Costera. La presencia dels pins ens anuncia la proximitat de la mar a la que arribem en mitja horeta. Una petita construcció capta la atenció. És S’Escar del Senyor Joan, construït amb peces de mares tallades d’una pedrera propera amb una elegància i estil propis d’un temps ja passat. Unes petites barraques es el que queda del aixopluc de la guàrdia secreta que per aquí es mantenia en ocasions excepcionals. La pedra coneguda com S’Encruia marca la badiola del Racó de Sa Taleca, mentre veiem Sa Font des Verges caure sobre la mar. Només ens queda transitar ran de mar per arribar a la mateixa sense més complicacions.        

Un desastre. Un vertader desastre. Casi dues hores per superar un trajecte que en línea recta no deu tenir més enllà d’un kilòmetre. Ha estat molt complicat mantenir-se vorera de mar. Hem hagut de pujar per superar torrenteres i tallats. Hem intentat baixar per comellar espessos i roquissars infectes. Ens hem separat en tres grups i en Paw ha quedat penjat, literalment, d’una branca de pi mentre veia com el terra fugia dels seus peus. Altres ens hem rapinyat i esforçat fins trobar un pas mig practicable. Altres, ni ho han volgut ensumar. Ens hem tornat a trobar als pues de Sa Fabrica Vella, recuperant-nos amb un bany i la frescor de l’aigua de Sa Font des Verger de la tupada que ens hem posat a l’esquena. Poc gaudim de la visita a la Fàbrica de S’Electricitat i la seva admirable balconada, que sorprenentment és la primera per alguns. El dia s’ha fotut. La nit ens ha atrapat. El retorn per el Camí de Sóller a Cala Tuent s’ha fet a bon ritme, encara que sabem que hem perdut la batalla contra el temps. Es el que passa quan, com be ha dit algú amb un punt d’ironia i molt de cansament “... un grup de cabrons decideix desprès de set hores de camí que no li basta, convertint-ho en una sortida de dotze”.

Els estels surten poc a poc. La constel·lació del caçador Orió prossegueix la seva implacable i eterna encalçada de Les Plèiades en el firmament, acompanyat del seus cans. Tal volta fou el primer raconer. El cansament tanca el ulls mentre parem esment a la carretera, dirigint-nos cap a cases esbatussats, afamagats i rapinyats a l’espera de la inevitable trabucada de carro familiar.

Per cert, què haurà volgut dir-nos la mirada fosca que ens ha pegat en RainWines quan, més en serio que en broma, algú ha proposat en la tornada per Biniamar, anar a veure la posta de Sol des de la torre de Na Seca. Crec que tinc la resposta.

Hora Inici = 09:30 Hora Final = 21:15 (tard, molt tard)

Referències

Mascaro-Pasarius, lámina 1W

Mapa Alpina Tramontana N

Mallorca Voramar II, Germans Sastre

La Costa d’Escorca