Mortitx dona per molt !

                                                                                                              Balma de S'Avenc

Balma de S'Olivera             Coval de L'Era

                                                                Balma de Llebeig

Per tancar el cicle de retrobament i relocalització de alguns indrets amb interès arqueològic, teníem pendent una volta per Sa Coma de Mortitx. Un nou botador ens permet accedir al Camí des Rafal d’Ariant, que neix a la cisterna de la finca. Equipats amb la documentació de referència (Revista ENDINS, nros. 27 i 31, anys 2005 i 2007, respectivament) ens dirigim cap al Clot de Ses Someres, per enfilar-nos fins al Coll de L’era, que la separa del Sementer d’Alt, per iniciar la cerca des Coval de S’Era, situat a la vessant de Migjorn de Sa Penya Roja. Les indicacions son prou clares per permetre localitzar aquesta espectacular cavitat. Les seves dimensions i la vista privilegiada sobre tota  la vall que abasta des de el Tomir fins al Puig Gros de Ternelles paga la visita. Els dos morterets descrits en la topografia de Trias i Artigues son testimoni de l’activitat metal·lúrgica i l’ocupació humana. Desfem camí cap al Coll de L’era, per abandonar Es Clot de Ses Someres seguint un enfilall de fites en direcció cap Es Pas des Garrover. Paw te temps per visitar una coveta entrevista de lluny i que disposa fins i tot de xemeneia! En arribar als 400 metres d’alçada, emprem les dues parets que coincideixen en angle recte als voltants de S’Avenc de S’Aigua per agafar una marcació. Ens adonem que som entre la Balma de S’Avenc i la Balma de S’Olivera. Baixem una desena de metres i girem cap a la esquerra amb Sa Coma de Mortitx al davant per cercar la primera. Ens separem en ample formació per abastar el màxim de terreny i en pocs minuts en Paw ens dona la segona satisfacció de la jornada. Sa Balma de S’Avenc esta oculta darrera un ullastre de grans dimensions i unes mates que no li van al darrera en la seva envergadura. La “topo” de Trias i Ginés i uns minuts de feina de neteja amb estris improvisats permet aflorar un jaç de quatre morterets que s’incorporen al arxiu fotogràfic. Amb la referència agafada anteriorment, ens dirigim en diagonal dreta ascendent cap a un penyal sota el qual pensem que pugui estar la Balma de S’Olivera. Seguim la llera d’una torrentera que facilita l’ascensió fins abandonar-la per la esquerra i continuar la progressió. Un altre ullastre gegantí oculta la instal·lació. En aquest cas la descripció de Trias i Bonnin fan possible la localització dels set morterets picats en la pedra, ocults sota una capa de més de cinc centímetres de lo que un amic arqueòleg ha qualificat com “futurs copròlits” que exigeix una feina de neteja considerable. Aquest lloc es quelcom especial com ho demostra la seva orientació i vista, així com l’abundància de restes de fossa, en forma d’escòria de color obscur que contrasta vivament amb la pedra predominant, que se estén fins ben avall de la cavitat, tot ben descrit en la documentació que portem. Tot recorda vivament a la primera que varem tenir la fortuna de retrobar Sa Balma de Ses Farines a la serra del mateix nom. Ara partim mantenint la cota cap a la dreta per anar a cerca la darrera, la Balma de Llebeig. Tenim la fortuna de que Paw pensa que ja la va visitar, donat que esta propera a la via normal que mena a La Malé. La descripció ens fa dubtar entre dos castellots semblants, per lo que optem per la tradició més raconera; escampadissa i atac en pinça per tots els costats. El resultat, gent per tot i balma localitzada. Es tracta, efectivament Paw, de la que el nostre dibuixant de capçalera coneixia. La feina de alliberació dels morterets de la agressió caprina te èxit i podem admirar i prendre imatges de la placa que conté fins a 20 depressions brunyides, descrits en la “topo” de Trias i Comas.  La millora espectacular de la climatologia, la vista admirable i el cansament acumulat conviden a gaudir del menjar. Sopa de ceba del dia, truita de patata amb amanida, taronges imperials, fruits secs, dolços i cafè fan part del menú. Quina putada! Tenim balmes, morterets i bon menjar, però ens manquen els companys absents, trescant per la Vall de Sóller, i molt especialment el famós té d’herbes de El Coyote, ja esdevingut en tradició. Una cosa queda clara. Aquests homenets que ens varen precedir en la ocupació temporal d’aquesta roca coneguda com Mallorca, eren metòdics en la tria de les seves ubicacions. Espais amplis per treballar, accés raonable, aixopluc suficient, orientació amb llum natural abundant i proximitat a les fonts de proveïment de mineral. Per comprovar aquesta darrera afirmació, seguim les indicacions i descendim uns 50 metres cap a Ponent, fins arribar al Coll de les Egües. Allà estan documentats uns afloraments de mineral. Sense coneixements mineralológics més enllà dels records del Batxillerat, veiem i recollim mostres de roca de color i textura clarament distinta a la habitual molt escampades, disperses i amagades sota el càrritx. Des de aquest collet en dirigim cap al portalet veïnat al Avenc de S’Aigua per mostrar la seva impressionat boca a alguns que encara no la coneixien. Un parell de pedres llançades al seu fons i la topografia (http://www.esconatura.com/fotos/espleologia/topografias/aigo.JPG)  que desprès consultarem, ens fan avinent els seus més de 100 metres de fondal amb la caixa de ressonància de la sala lateral que s’obre a 40 metres sota els nostres peus, amb més de 50 metres de eix major. Quin mon ocult als nostres ulls!

Ara toca aventura ! Iniciem el camí de tornada cap a Mortitx per Es Sementer de Sa Coma per sortir ben aviat per la dreta, en direcció cap a les penyes del Cingle de Ses Mules, que ens separa de Sa Vinya Gran. Aviat entrem en el que podríem qualificar de territori Spiderfrau. Grimpades i més grimpades que poc a poc van incrementant la dificultat. Una fita solitària ens anima i complica la vida. Arribats a un replanet previ al cim, veiem una paret coberta de dalt a baix per una enorme heura. Ens atraquem a l’indret per veure la boca de un avenc de respectables dimensions que, no gens estranyament, no surt als mapes habituals (IGN, Alpina, ...) però si al plànol del ENDINS. El terreny es esquerp i complicat. No ens queda altra que traure tot l’enginy i seny per sortint-ne. Un parell de passets que fan que Sa Falconera sembli una ampla avinguda ens menen fins al cap cucurull. Mentre anem amunt i avall ens entretenim elucubrant sobre la ubicació de Sa Crivelleta i les properes sortides per la Serreta de Lavanor, que ens queden a la dreta. Arribats, a la fi, al cap cucurull no son capaços a destriar les restes arqueològiques previstes i decidim sortir per l’esquerra en demanda de una dolina per sortir a un collet en el que ja pasturen ovelles i cabres en perfecte sintonia.  Son a la carena de les penyes que tanquen per Llevant la Vinya Gran de Mortitx, que seguirem fins a topar amb la Tanca des Pou, el lloc a on hem començat al matí. Una  bonica bassa obrada just al damunt de ses roques ens emmiralla per uns moments. La passejada vora el cingle es espectacular i en ofereix una esplèndida visió de la contrada que va del Puig de Ses Moles fins al Tomir que s’empegueeix amb la llum del horabaixa. Una Pink Lady oferta per una idem endolceix la boca en la part final de la caminada.

Per resumir, un recorregut integral elegant i amb el punt d’exigència just, que dona una visió diferent d’un paisatge aparentment més que conegut però que, no gens estranyament, encara te molt de racons i secrets per oferir. I es que, com diu en Correcamins, “Mortitx dona per molt !”

El sol tomba darrera la Serra. Les siluetes de Na Bauçana i Es Galatzó es retallen amb la llum carmesí que anuncia la nit, mentre Venus ja brilla amb força. Jornada plena i bona, d’aquelles que deixen amb ganes de més. Una qüestió s’engronsa al ritme de la música. Que ens uneix a aquells homes i dones que s’enfilaven per aquells penyals per localitzar, transportar i processar arroves de mineral per extraure unes poques unces d’aram de mala qualitat? Com es possible que en aquell mateix temps històric coexistissin les Piràmides de Egipte (ja tenien més de 1000 anys), les gran ciutats dels imperis del Creixent Fèrtil, la India i Xina i aquestes modestíssimes instal·lacions, gairebé de fortuna?  

ENDINS nro. 31 - 2007
NOVES BALMES METAL·LÚRGIQUES A LES MUNTANYES D’ESCORCA I DE POLLENÇA
per Josep Antoni ALCOVER 1, Miquel TRIAS 2 i Salvador ROVIRA
ENDINS nro. 27 - 2005
METAL·LÚRGIA PREHISTÒRICA DEL COURE A LES MUNTANYES D’ESCORCA-POLLENÇA (Mallorca)
per Damià RAMIS 1, Miquel TRIAS 2, Andreas HAUPTMANN 3 i Josep Antoni ALCOVER