Cinc pasos al Més Alt de Mallorca

Aparcats a la plataforma del funicular, pugem fins al Coll des Porxo Esbucat per agafar el Camí dels Cingles. S’Alzina Fumadora encara plora la perduà d’un dels seus cimals a l’ombra de les carenes de la Serra de S’Almangra. Sa Coma Fosca mostra clapes de neu a la obaga situada als peus de les antenes, mentre el sentinella des Morro den Pelut ens desafia sota la llum prima d’aquesta just estrenada primavera. Sa Font Subauma es la única ocasió de proveïment de líquid i l’aprofitem amb companyia d’un berenar a tota pressa. Els presagis son de dia gros i no convé badar fent-se ses piules. Reprenem marxa pel Camí dels Cingles, deixant a la dreta la pista que baixa cap a Bini Gran. Poc abans d’un gran quer que esta situat al costat esquerre de la pista, ens sortim per iniciar la pujada en direcció a un conjunt de pins situat als peus dels cingles, just abans d’un extens xaragall. La desaparició dels vegetals palesen la progressió en alçada. Primer se’n van les argelagues, poc desprès les aritges, seguides del càrritx i acabar amb els coixinets de monja. Ara hem assolit la part inferior d’una rosseguera que travessem en diagonal ascendent dreta, per anar a cercar un petit promontori. Terreny esmicolat, d’aquells de dues passes per amunt, una i mitja per avall. La vall de Binis es va obrint a la llum, mentre un tractor traça solcs vermells enmig del fumeral d’una cremada de rostolls. Les llunyanes torres de Sa Mola de Tuent i Sa Torre des Forat vigilen les aigües turquesa de Cala Tuent. Darrera el nasset que hem superat, tornem a pujar per assolir dos bocinets de paret, una rere l’altra, lo que queda de les partions de Binis i Es Colls. Ara girem cap a l’esquerra per endinsar-nos dins una canal que pica fort per amunt. Ja ens ha vingut bé la conversa sobre religió i sexe que hem tingut en la pujada, ja que ara la cosa va de creure en el Totpoderós i posar-hi dallonses. Després d’un parell d’esglaons gegantins toca fer una curta travessia esquerra-dreta, per enfilar-se per una estreta canal amb contats punts de fixació,  mentre el terreny esmicolat es desfà i projecta pedretes i pedrolins sobre els de darrera. Enganxats a un parell de càrritxs esquifits anem fent cua per superar l’embut de sortida en aquest terreny que és desintegra just el miris. Mentre anem pujant ben juntets per evitar accidents, de cua d’ull a l’esquerra s’endevina Es Forat, cap el que ens dirigim mes de grapes que drets. El esplèndid portal que s’obri en la roca faria enveja al d’algunes cases senyorials botifleres. L’arc es assaltat per els més atrevits; PMMP, Coyote i Toni Sinever, per immortalitzar-se retallats contra  Es Coll dels Cards Colers i la Torre de Na Seca. Algú destaca un petit foradí obert a la pedra i que recorda la silueta de la illa de Mallorca a una escala més reduïda i accessible que el famós Forat de Mallorca, situat al peus del Castell del Rei. Encara queda una estoneta de pujada i no cal despistar-se gaire car la barrina no esta feta.  De mica en mica els màstils del Puig Major trauen el cap, mentre el llom de Es Penyal des Migdia s’endevina a Ponent. Girem cap a Llevant per dirigir-nos cap al mugró des Morro den Pelut en progressió constant per un pedregar inhòspit, pobre i gris en el que costa imaginar que es pogués bastir la mai localitzada i mítica Ermita de Sant Salvador, desapareguda en la boira de la memòria i l’oblit. Dues grimpades i ja hi som al replanet que acompanya el vèrtex des Pelut. Atalaia prodigiosa sobre Sa Coma Fosca, en la que progressen dificultosament alguns en demanda de Es Corredor Nord, enmig de la neu tacada i endurida. Al peus de les marcianes instal·lacions militars es veuen les restes de les cases de neu i el camí que les comunicava amb Es Coll des Penyal des Migdia, sepultades per tones de runa i desídia. Al altre costat, la visió de la costa de Sóller a Pollença just demostra l’encert dels Germans Sastre en la seva denominació de la Costa de les Meravelles. No cal afegir res més. Després de la suor i l’esforç, silenci i gaudi son dos paraules que conjuguen be.

Amb recança abandonem aquest cim per baixar cap a la sortida de Sa Coma Fosca i, des de aquest punt, fins a la carretera militar. L’asfalt en mena fins al cim principal, enmig d’una inversemblant quantitat de neu que es va fonent de mica en mica. El cim secundari ens acull per fer la gran aturada per alimentar-nos.  Arrecerats disposem d’una balconada privilegiada des de la Badia de Pollença fins a les torres de S’Alcadena i el Castell d’Alaró, amb tots els cims de la part Central de Tramuntana a tocar de ma.   

La carena que ens porta fins al pas de Sa Pomera Borda es estreta, plena de bots, encletxes, rellars i esquetllars. A la dreta queda Es Puig de Ses Vinyes, al altre costat de la Vall de Turixant.  Anem perdent alçada fins arribar a un comellar estret i empinat en el que un cable prim i relliscós ens permet superar aquesta primera desgrimpada. Cadascun al seu estil, amb més o menys traça, elegants com ballarines uns, més a prop de un sac de patates mal tancat altres, baixem aquesta primera part fins que ens atraquem a la estreta canal a on el exemplar de  Sorbus Aria  que li dona nom balisa el Pas. Una corda blau llampant de poalejar fermada a un clau mig rovellat ajuda a superar aquest darrer ressalt. Algunes cançons per espassar els nirvis han posat el rerefons sonor. La imatge inversemblant de un enorme voltor ens ha passat i repassat varies vegades a pocs metres d’alçada encuriosit i qui sap si esperant menjar fresc, ha posat dels nirvis a més de un. En quins trulls en veiem pel nostre mal cap ! diuen uns, Ronya per gratar, esbomben els altres !

A tota pastilla assolim un collet a on podrien descendir a l’esquerra cap a Sa Coma des Ribell i enllaçar amb el Camí dels Cingles, però, pots pensar !, això seria trivial i podria ferir greument l’amor propi dels mascles alfa. Com xotets de cordeta ens porten cap a cadascun dels tres ressalts que constitueixen els esglaons que porten cap Es Coll des Porxo Esbucat. Delicat el primer, amb unes plaques amb molta mala llet, bonic el segon i senzill el tercer que fa que peguem dins el Camí que enmig de runes de lo que alguns qualifiquen com construccions megalítiques, en porta cap al punt de sortida.  Allà ni ha un parell que encara sembla que no han tingut a bastament i es posen cap per avall. Deu ser la alegria contagiosa que el bon temps primaveral i la esportiva jornada ens ha regalat. Cinc passos, cinc, que es diu aviat.

La darrera bogeria de la jornada ens ha portat als peus dels Castellots. En tant que un parell van amunt i avall com mosteles remogudes, m’assec damunt un penyal per admirar el recorregut de la jornada. Les giragonses de la carretera  de Sa Calobra anant a un costat i l’altre per guanyar espai destaquen en la part baixa de Es Cingle Verd i Es Replà de Sa Neu. La vista ressegueix el recorregut per Es Més Alt de Mallorca de la jornada. En el llibre del Gènesis, es narra la visió que va tenir el patriarca Jacob. Va somiar amb una escala recolzada a terra que tocava el cel, ple de llum,  mentre els Àngels de Déu  Nostre Senyor pujaven i baixaven per ella. La escala de Jacob li diuen. Avui, en algun moment, quan les forces defallien, quan la boca s’assecava, quan la fredor de la pedra penetrava l’anima, hem tingut una ma, un bon consell, un téntol, un somriure confiat, una glosa de picat... No son àngels (no crec que aquest portin unes samarretes tant cridaneres i capells tant peculiars) però, forma dubte, no trobareu millor companyia ni davall les pedres !