domingo, 29 de abril de 2012

Sa Costa del Contraban


Pedrera de Sa Plana
Cova dels Dracs
Pedrera dels Buits
Cova del Cingle de Sa Pedrera dels Buits
Punta des Bauç
Sa Cova des Sant
Cala S'Almonia




D'esquerra a dreta; Secret de Sa Pedrera de Sa Plana, Cala Figuereta, Paw a Sa Cova dels Dracs i Secret de La Pedrera dels Buits

La torre del Far des Cap Salines  ens veu passar tremolant sota el vent fresc d’aquest mati de clima incert i variable.  Els caminals del Racó de Na Bàrbara ens ajuden a escalfar-nos i anar planificant la jornada. La mar pega fort i Cabrera sols s’endevina a estones, entre nuvolades que van i venen. La primera clau del dia  Es Pou Salat, una humil construcció maltractada per caminants sense esma, ens permet dirigir-nos cap a les instal·lacions de l’antiga bateria de costa de Na Gosta. De forma discreta arribem al indret, que va ser l’allotjament d’una bateria completa de 4 canons Schneider-Canet 140/45 fabricats en l’any 1898 i que tingueren cert paper en fets que relacionen la guerra civil i l’arxipèlag de Cabrera. La discreció convida a no escriure massa, més enllà de que gaudirem de un merescut berenar just allà a on la superioritat es regalava la vista, mentre els soldadets rapaven, feinejant amunt i avall. En la represa anem transitant per indrets amb noms plens d’història i encant; Sa Punta des Torpedo, Punta de Na Malfanera, Es Torrent den Barragot, Es Barret des Capellà... Sa Cova de Sa Plana ens alerta del següent objectiu; la Pedrera de Sa Plana. Per uns escalons mig amagats anem baixant al costat dels precipicis cap a la mar per arribar a les sales polièdriques excavades per els cànters primer i per la mar ara. Descobrim un secret de contraban obrada per mans expertes en el marès, testimoni d’una activitat no gaire llunyana en el temps. L’espectacle de la mar enfurismada, omplint i buidant els racons excavats per els picapedrers es un regal esplèndid. Toca progressar fins al Caló dels Màrmols, un dels llocs més coneguts i visitats de aquesta contrada. Abans tenim ocasió d’admirar i transitar per les estretes i primes plataformes a veïnat de la encinglada Olla dels Bastons, una enorme cavitat plena de deixalles transportades per la mar.      
Es Caló ens ofereix la seva fina i banyada arena, mentre les ones agranen a banda i banda.  Unes gavines esperen inquietes a que deixem el lloc per cruspir-se les escorrialles del dinar. Agafem la empitada pista que surt de la cala per trencar a ma dreta tot d’una es veu un caminoi que ens torna a menar vora costa. Unes construccions ens criden l’atenció i no acabem de destriar si son celtoromanes, bizantines o del Rei Pepet. Chi lo sa ! La pedrera de S’Aprés tanca per la dreta Cala Figuereta, una endinsada en la que desemboca un torrent que ha tallat un bon xap en la roca i que ofereix bots de cert interès enmig dels batzers. Ací i allà s’insinuen senderois que comuniquen la mar amb la part alta dels cingles que devien conduir a talladors de marès, pescadors i altres oficis a les seves feines. Paw s’endinsa en unes cavitats situades a l’esquerra i que mostren signes evidents de la seva ocupació des de l’antigor. El espoli es evident per la terra remoguda, els ossos malbaratats i les restes d’eines escampades. Amb un poc de mal cos per l’espectacle passem a veïnat del monòlit blanc que marca la zona de reserva marina de Cap Salines. Amb tanta pedra com hi ha no han tingut altra idea que transportar quatre enormes canonades de ciment, col·locar-les una damunt l’altre i pintar-les de blanc. D’això s’en diu respectar l’entorn i els oficis tradicionals !
Ara cal anar amb esment. Hem de localitzar una paret que ens manarà fins a Sa Cova dels Dracs. En silenci i precaució anem transitant enmig de savines, argelagues, mates i altres males herbes fins arribar a una caseta de bones dimensions. El seu interior enrunat amb el sostre desfet encara alberga una enorme maquina que es feia servir per extraure l’aigua del llac que hi ha al fons de Sa Cova. Desprès d’un primer intent , localitzem l’ull de Sa Cova que s’obre a 15 metres més avall. Cerquem una entrada lateral que no requereixi mitjans artificials i la trobem a una desena de metres en la forma d’uns esglaons picats en la pedra que van a pegar a un forat estret. L’espectacle del interior de la cova es sensacional. Som al interior d’una cavitat d’uns 50 metres d’ample, amb un monticle al seu centre damunt el que s’obre en posició zenital el ull per el que entre la llum que ens il·lumina. Passant per el costat dret del pinacle central iniciem la davallada per un tiranyet embarrat i relliscós cap a la part més baixa, situada a un 50 metres de fondària i en la que existeix un petit llac en el que la gent es proveïa d’aigua dolça. La finesa i qualitat de les seves aigües va fer que fos coneguda des de l’antigor, com certifiquen les àmfores i contenidors de fang sencers localitzats aquí i pertanyent a totes les cultures des de els nostres besavis talaiòtics. Es tracta d’un lloc que te quelcom especial, per la sorprenent existència d’un lloc humit, ombrívol, fresc, ... en un de les zones més seques de Mallorca i a pocs centenars de metres dels cingles marins. Una rampellada sobtada porta al cap la forma i la majestuositat del Panteó construit a la ciutat de Roma. Si non è vero, e ben trobato !
Ens dirigim cap a una altra localització propera a on identifiquem S’Avenc dels Coloms, un pou enorme que s’obre en la terra a veïnat d’un camp de conreu i que es precipita més de 40 metres. Encara que pensaven que podríem baixar no localitzem la bona via i optem per una prudent retirada. Mentre ens dirigim per Ses Guàrdies cap a Sa Punta des Bauç, enmig de l’esplendor primaveral dels gegantins camps de blat verd, patim un incident. Un filferro mal alletat ocasiona una seriosa caiguda amb conseqüències importants per un genoll. La protagonista aguanta el mal i fins i tot fa befa, però el caminar irregular i alguns gestes delaten que no ha estat una rapinyada. Ara toca anar fins a sa pedrera des Buits. El nostre guia ens assegura que podrem gaudir d’un espectacle que pagarà la pena. Descens per els cingles amb precaució i coneixement per arribar vorera la mar. Una barraqueta d’arquitectura exquisida ens dona la benvinguda a una vertadera folia de formes i colors. La extracció de la pedra ha anat deixant buits i contorns que la mar i el vent han anat esmolant fins adoptar formes fantàstiques i capritxoses.  El diferents gruixos dels sediments i la seva composició donen color i destaquen els perfils. La mar embravida penetra en força formant petites basses amb l’aigua de color turquesa. Una altra vegada la presència de la industria del transport irregular de mercaderies es fa notar amb un notable exemple de secret. Amb la ferma promesa de tornar-hi ben aviat per gaudir-ne una altre vegada, aquesta vegada amb bany, enfilem per amunt per el caminet que porta cap a la Caseta dels Carabiners de S’Atalaia des Bauç. Aquesta construcció es una cosina germana de les conegudes Casetes dels Milicians i Quarter dels Carabiners situades a Escorca i Pollença, amb l’avantatge  del seu estat de conservació. Aquest cap ha estat habitat de fa milers d’anys. El veí poblat talaiotic de Ses Talaies den Bauç i el seu Talaiot de forma quadrada ho palesen. Enfilats a lo queda de la torre es destria de Cap Salines fins a Cala Llombarts, amb la presència poderosa del buc de Sa Torre de S’Amonia presidint els conreus del interior. La blanca Cova des Sant recorda les mandíbules de Moby Dick mig obertes. El genoll i el temps han empitjorat i convé anar fent veta. La passejada fins a Cala S’Almonia amb aturada al Caló dels Macs te el premi final de l’admiració d’Es Caló des Moró, un racó memorable per alguns dels presents que expliquen histories i contarelles. La pluja fa acte de presència i ens avisa que toca desfer camí.

Avui hem estat al extrem de migjorn de Mallorca. Terra eixuta, erma, dura,  habitada des de que hi ha memòria, plena d’històries petites i grans entre les que destaca la dels contrabandistes. Els visitants d’ara quedem aturats per la seva bellesa salvatge, les retallades costes i les amagades endinsades mentre supliquem per un lloc a l’ombra els dies de sol. No prestem atenció als caminets, barraques, amagatalls, embarcadors ocults, escaletes picades, petits munts de pedra, casetes de milicians, ... que testimonien el perillós lloc de lladres i serenos que no fa encara massa temps tenia aquestes terres per escenari. I es que, com me va dir un vell saliner d’ulls vius, espabilats, encara amb imatges de les cases de Alger i Liorna; “La fam no te cames, però fa caminar!”

CINGLE D´EN BOI Y DES JAI (Deia)






sábado, 28 de abril de 2012

CINGLE D´EN BOI Y DES JAI


Salida desde Deia por el cami que sube al pas des Racó . A medio camino salimos de la senda y vamos a la izquierda a la busqueda de una repisa horizontal . Seguiremos ascendiendo suavemente siguiendo la memoria d´en Bergant ( que hizo esta excursion en marzo con el GEM) y el track de JMich. A pesar de esto tenemos que hacer alguna rectificación hasta acceder a la estrecha canal que nos subira por una serie de pasos unos naturales y otros , a mi entender demasiado artificiales ( con cuerda fija). , hasta llevarnos justo enfrente del pas d´en Marc. Después iremos al cami des xaragall d´en Boqueta para abandonarlo pronto a la busqueda de la cruz que recuerda la muerte en accidente de una joven . Una vez ahí bajaremos practicamente recto por unas rosegueras muy empinadas hasta llegar a Deia.


viernes, 27 de abril de 2012

jueves, 26 de abril de 2012

Pas des Sineuer a Toponimia Mallorca




imatge cortesia de Diario de Mallorca


Interessant i merescut article que esmenta el Pas des Sineuer i el seu descobridor a la web amiga http://www.toponimiamallorca.net/
en el enllaç


Amb mencions destacades a alguns dels més recordats muntanyers de la nostra terra.

Gaudiu-ne !



miércoles, 25 de abril de 2012

Comellar de l'Infern


Nova sortida “raconera”, en aquesta ocasió pels esquetjars i carritxeres del vessant de ponent del Torrent de Pareis.  Partida del Nus de Sa Corbata on guiats per el Coyote inicam el descens a la recerca del Comellar de l’Infern. 


Començam la baixada.


No comença gaire bé la jornada. Primer en Victoriano afica el peu dins una encletxa i es doblega un turmell.  Un poc més avall qui corre la mateixa “sort” es en Pau. “Això es un malfari” va exclamar en Victoriano. Jo no ho vaig comentar a ningú però per evitar una caiguda vaig fer un mal moviment i la meva maltreta esquena s’en va resentir. A partir d’aquest moment l’excursió seria un calvari per mi.


Coyote cercant la davallada.


Cercant nous projectes a les parets de s'enfront de Pareis.


Anam davallant per l’inici del comellar i els “fotógrafs” del grup, Jmallorqui I un servidor ens quedam enrera de la resta treguent fotografies del comellar que davalla dels Forats Grossos que ja es podien intuir des d’aquest punt I ens aficam dins una autèntica selva de la que va costar sortir-ne.


Veiem es Forats Grossos.

Aturada per berenar poc abans de l’inici de la part més vertical on aprofitarem per colocar-nos arnesos i la resta del material. Amb el temps aturat la meva esquena es va refredar i casi no partes.  

Arribam al primer bot i en Coyote s’encarrega d’equipar-lo. En Victoriano es comença a posar nerviós per la maniobra de rapel i en Toni Sinever, sempre disposat a ajudar, decideix davallar amb ell al costat. Aïllam els dos caps de la corda i en Victoriano supera amb nota la prova. “He arribat abaix”. Aplaudiments per part del grup.

Toni Sinever donant confiança a n'en Victoriano


Un a un anam superant el rapel sense problemes i seguim torrentera avall. En Trepador ja ha arribat al següent resalt on es rapela per l’enclexta que deixa una gran pedra encaixada. Per arribar a l’ancoratge anam superant un passamans. 

Abaix d’aquest salt hi ha encara una desgrimpada bastant complicada que els primers superen sense problemes però que se li resisteix a alguns membres del grup. Ajudats novament per en Toni Sinever ho superen quan jo ja cercava un ancoratge natural per penjar la corda. Faig el darrer la desgrimpada i la presa pels peus cedeix. La caiguda no supera els 40cm i la caiguda es a peu pla i controlada però m’acaba de matxacar l’esquena. 


Correcamins preparant un rapel. Coyote observant la maniobra.


Seguim davallant per la torrentera i arribam a la part final, amb un primer resalt curt on en Toni col·loca una de les cordes llargues però vegent que sobra decidesc canviar-la per una de curta i la mandam per avall amb en Coyote perquè equipin el rapel final del qual s’intueix la proximitat. A s’enfront ja fa estona que veim la Cova des Romegueral, punt final de la davallada. 

El “grup de les cordes” baixa per equipar aquesta darrera part mentre em qued el darrer assegurant a la resta del grup. No faré moltes fotografíes ja que per això tenim ja en JMallorqui i tenc tasca assegurant i ajudant. 

Arribam a la part final del torrent.


En Victoriano ja domina el rapel.


El darrer resalt es fraccionat amb una reunió penjada que superen sense cap problema en Toni Sinever i en Coyote però on hi ha poc lloc per reunir-se. A ma equerra hi ha una petita balma i els següents monten allà una espècie de passamans improvitzat per asegurar l’arribada fins l’ancoratge final. 

Per donar un poc més de confiança a n’en Victoriano vaig anar fins l’ancoratge del fraccionament i em vaig quedar allà per ajudar, mentre en Trepador quedaba el darrer per recollir la corda.  


Trepador al darrer rapel


Un cop tots abaix hora de dinar a l’ombra.  Trec el fornet i la cafetera i tothom es posa a fer cua per un cafè reparador, sobretot aquells que el dematí es varen quedar amb les ganes de fer-lo a La Glòria que desgraciadament ja ha passat a la historia. 

Reemprenem la marxa i jo veig les estrelles a cada passa. La intenció ara es remuntar el Torrent de Pareis fins a trobar l’accés cap el Pas de s’Argolla. Però un poc abans veim unes fites a ma dreta i en Guapeton decideix anar a explorar-les, probablement duguin al Pas de s’Ull d’en Jopela. 

Trepador decideix seguir torrent amunt per avisar als que van per davant i quedam en veuer-nos més amunt en haver fet els dos passos.  Iniciam la grimpada seguint les fites fins que arribam a una espècie de collet amb fantàstiques vistes sobre el Torrent de Pareis. Aqúi ens trobam amb la sorpresa de que Toni Sinever i els que anaven per davant han pujat també fins aquest punt. des de l'altre costat.


Fantàstiques vistes sobre el Torrent de Pareis.


Reagrupats iniciam la grimpada cap el pas que resultarà una agradable sorpresa. Grimpada vertical primer fins assolir un estret cingle que en davallada ens portarà al punt clau del pas on gràcies a la soca d’una gran mata ens enfilarem per amunt. Nova travessia primer a l’esquerra amb un pati interessant i grimpada cap amunt fins arribar a una balma on s’acaben les dificultats. Novament en Toni Sinever desgrimparà i es quedarà al tram més complicat per ajudar els que ho necessiten.  


Començament del pas.


El punt clau del pas.


Acabant el pas.


Ens reunim a la balma i contiunam la pujada. Estavem ja a la capçalera del salt gran del Torrent del Gorg de Sa Figuera i l’anam remuntant pel seu marge dret. Els mes  grimpadors disfruten de fer la remuntada per dins el torrent (Trepador, Coyote i Spiderfrau). En Victoriano que sembla que amb això de provar el ràpel li han tret vint anys de damunt està animat i s'enfila també per tot. Jo avui no puc acompanyar-los tot i que m’agradaria. Amb l’esquena així com la tenc me basta en poder seguir el ritme de tot el grup. 

La pujada es fa llarga i feixuga i feim unes quantes aturades, gaudint en elles de les magnifiques i diferents vistes cap el Quarter de Carabiners, el Pas de n’Alís, el forat de la Serra de ses Farines...


Guaita el forat de la Serra de ses Farines.


Magnífiques vistes en el tram final.

Tancam el circuit un poc més amunt i ara només ens queda seguir remuntant en direcció al Nus de sa Corbata on la pujada final s’em fa eterna. Està clar que no ha estat el meu dia però hem gaudit d’un recorregut molt interessant.

Moltes gràcies al grup per haver-me acollit con un Raconer més.