Galileu i Serra d'en Massot

Cami de Ses Voltes den Galileu

Ses Figueroles i Serra d'en Massot

Just davant S’Alzina dels Set Cimals comença’m la jornada. L’asfalt llenega i amenaça l’equilibri amb les plaques de gel que aguaiten als desprevinguts senderistes. El Bosc Gran de Son Macip ens protegeix una estona abans d’iniciar la pujada per el Cami de Nevaters de Ses Voltes. Aiguaneu, calabruix i, en arribar a la plana de sa casa de neu, vent carregat d’humitat i boira espessa en castiguen sense descans. A les barraques sense sostre aveïnades al clot de neu, decisió unànime; per avall, que baix falta gent!  Desfent camí topem amb un grup que ha pres la mateixa iniciativa, carregats de càmeres, trípodes i altres andròmines feixugues del mon audiovisual. Una curta i animada xarrada, anims i sort per a tots i per avall anant en compte en patinar en les clapes de neu esdevingudes trampes gelades. Ja ho veurem, va dir un cego!

Sa Capella Blava i Es Puig des Castellot

Camí cap a Serra d'en Massot

Al més alt de la Serra d'en Massot

Xops i pelats de fred tots, fem una mitosi amistosa just en acabar una xocolata desfeta al Coll de Sa Batalla. Els que quedem decidim visitar les cases de Ses Figueroles, per el Pas den Bertomeu i Es Coll de Sa Rota. El camí esta banyat i les fonts de la finca, la de Sa Mata i la de Sa Rota, presenten un bon cabdal. Les encara fermes cases ens acullen en un dia que lluita per oferir una mica de sol i bon temps. El menjar i el beure escalfen cossos i desfermen llengües. Es Senyor de Sa Torre ens ofereix intentar una via que ha intentat en un parell d’ocasions seguint un gairebé perdut camí que puja per la dreta hidrogràfica del Torrent dels Picarols, fins agafar una torrentera que neix a prop de la Serra den Massot.   El inici es infernal, enmig de batzers i pins caiguts, però mentre anem guanyant alçada es va intuint una línea puntejada ocasionalment amb petits marges. Sa Capella Blava s’alça al altre costat i ens va mostrant, amb l’ajut del sol que ha intenta guanyar l’horabaixa desprès d’haver perdut el matí, els seus cingles i ondulacions.

Del Tomir a la Capella Blava

 De cop i volta crits i xiulos. El Coyote i Es Senyor de Sa Torre proclamen que han trobat un camí, aquest si que ho es, que ens porta a una sitja penjada en aquests roquissar sense límits. Una mica més cap a Llevant localitzem una pareteta de senzilla factura i no més de dos pams d’alçada que separa Caimari d’Escorca. Decidim seguir-la en la seva pujada cap a lo que desprès pensarem que es la Serra d’en Massot. Un camí carreter en un excel·lent estat de conservació ens va pujant enmig de giragonses interminables al seu inici. Aquesta va guanyat alçada de mica en mica enllaçant un turonet amb un cigró i desprès amb una elevació fins arribar a un punt culminat. Ací Es Senyor de Sa Torre exigeix una fotografia commemorativa per donar testimoni de la fita, avui si, aconseguida.

El Puig Roig i Es Caragoler de Femenia a posta de Sol

Un grup de voltors ens crida l’atenció en les seves voltes, anant amunt i avall, a un costat del cingle que mira cap a Ses Figueroles. Un d’aquests animals extraordinaris ens sorprèn posat sobre una atalaia i el seu vol majestuós, sense esforç, elegant, la imatge de la jornada. Ara hem anat a pegar a la cresta que ens separa de la Font de Son Amer, des de on admirem la posta de sol sobre la vall de Lluc i el conjunt del Puig Roig i Es Caragoler de Femenia.  

El fred ha calat en els ossos i es prepara una nit de febre, tremolors i degoteig, desprès de les inevitables reconvencions familiars, tendres i no per això menys fermes. “T’ha pagat la pena?” vola una pregunta. No hi ha resposta. Just una mirada, un somriure còmplice que aviat s’encomana i una afirmació. “Excursions sense frens, truita d’ibuprofens”.