Joan Cabalgante Guasp
La primavera de l'any 1931 El Golea, un buc-correu que sortia de Port-Vendres rumb cap a Alger, mai no va arribar a port. A una vella postal apareix la imatge del vaixell i descriu l'embarrancament en aigües de Capdepera, a Sa Mesquida (tot i que el lloc que indica la postal, Cala Agulla, és erroni). El nom de El Golea ve d'un poble del desert del Sahara, nom donat pels francesos pel seu domini del territori a l'època colonial.
A la postal també hi ha el nom de la companyia del vaixell; la Compagnie de Navigation Mixte S.A., (La Seyne, France), la varen fundar, a Marsella l'any 1850, els enginyers auxiliars, que li donaven el nom a la companyia, per cobrir el servei de passatgers entre Marsella i el Nord d'Àfrica. El 1853, les operacions s'estengueren a Amèrica del Sud, però cessaren l'any 1857. Inauguraren un servei a la costa oest d'Àfrica el 1894, però l'esfera significativa d'operacions va ser el Mediterrari. Brown Boweri, l'empresa que fabricà les turbines del vaixell era del Regne Unit. A les xemeneies hi ha dues sigles, NM, que signifiquen navegation mixte, això és que transportaven càrrega i passatge. El Golea surt a les llistes dels vaixells de l'empresa, no obstant, només hi ha una nota amb les dades del tonelatge, i de la seva curta existència, de 1929 a 1931, quan naufragà a les "Balearic Islands":
Du Tremblay 1851 1869 scrapped. 360
El Bihar 1927 1944 torpedoed and sunk by enemy aircraft. 4,564
El Djezair (1) 1933 1943 seized by Italy renamed Cassino, 1944 bombed and sunk. 5,790
El Djezair (2) 1951 1969 sold to Sovereign Cruises, Cyprus renamed Floriana. 7,599
El Golea 1929 1931 wrecked on Balearic Islands. 4,840
El Kantara 1932 1943 seized by Italy renamed Aquino, 1943 bombed and sunk. 5,079
El Mansour 1932 1944 scuttled by Germans, 1946 salvaged. 5,818
Emir 1882 1911 sunk in collision with British s/s SILVERTON. 1,322
L'empresa només té un breu apunt dedicat a El Golea, mentre que d'altres naus té reportatges il·lustrats. El Golea podia dur un passatge de noranta-vuit en primera classe, cent trenta-dos en segona classe i cent passatgers de tercera classe. Pesava 4'840 tones, i el construí Forges & Chantiers de la Mediteranee per a la Compagnie de Navigation Mixte. La data del naufragi de la postal és el 26 de maig de 1931. Diuen que mentre navegava cap a Alger, colpejà contra les roques de Cala Mesquida en una tempesta i quedà xapat per la meitat. Però aquesta data no és la mateixa que surt publicada en un article aparegut en el número 217 de la revista local Cap Vermell de Capdepera-Cala Rajada, el mes de de gener de 2001, on Es padrí maleter afirmava que aquest vapor embarrancà dia 8 de març de 1930, devers Sa Mesquida, a dins Es Llamp, just devora Es riu de sa fusta. A més, afegia: "Vengueren tots els remolcadors que en aquell temps hi havia a Mallorca, Menorca, Eivissa, però, així i tot, no el pogueren arrabassar de damunt aquell llisar, on havia embarrancat un vespre de boira, durant el trajecte que feia cada setmana des de Marsella a Alger".
Segons he pogut aclarir, el naufragi va ser un vespre de boira. Embarrancà prop de Es Freu de Sa Mesquida, dins Es Llamp com s'ha dit abans, i encara conserven objectes a moltes cases del poble, ferro i llautó sobretot. El fet va tenir ressò a nivell social. Pels pobles de la comarca aquest enfonsament va ser tot un esdeveniment; la gent va venir d'Artà, de Son Servera i d'altres indrets de l'illa a veure el succés. Hi havia moments en que hi havia més de cent persones en els penya-segats, on no hi havia pins, només hi havia mates, car el salitre de la mar no els deixava crèixer. Això feia que el poguéssin contemplar des d'enfora.
El capità del vaixell, a cada trajecte, quan anava i quan venia d'Alger, executava les tres pitades de salutació i acabava amb una quarta pitada curta. Curiosament, hi havia un altre vaixell que cobria el mateix trajecte, però que passava arran de les costes de Mallorca per la part de Sa Dragonera que també efectuava les tres pitades. També tocava la sirena en cas de boira. El dia del naufragi la mar estava completament en calma. El vaixell feia la seva singladura voltant es Cap des Freu. Les barques de pescadors que hi havia a prop hi feien els calamars. Les barques sortien a pescar davant de Es Freu i El Golea desvià uns quants graus la seva trajectòria i la ruta que habitualment feia lluny de la costa, la va fer per dins, vora Es Freu, on la nau quedà varada, amb la proa elevada uns quants metres. Afortunadament, no hi va haver cap baixa, els passatgers van quedar en el poble i al matí següent, ja hi havia els auxiliars francesos. Els remolcadors el varen intentar treure però rompien els cables cada vegada que ho intentaven, i en els vint-i-un dies d'haver embarrancat entrà el vent de nord. El temporal dificultà la tasca dels remolcadors, i el vaixell quedà xapat. Els diaris de l'època no varen treure cap notícia sobre aquest fet. . Els pescadors, si feia bon temps, anaven a treure ferro de El Golea, començaven el matí. Va estar vigilat perquè no s'emportàssin el material, però així i tot varen treure més d'un mirall i altres objectes. La casa asseguradora se va fer càrrec de molts d'objectes de valor. Així i tot dins el vaixell encara quedaven coses de vàlua, entre d'altres, quinqués. N'hi hagué que varen treure haram, bronze, llautó, i ferro sobretot. S'endugueren també els llits, car encara n'hi havia que dormien en llits de palla. Els carabiners feren màniga ampla, ja que en aquella època cobrien les necessitats del poble. Un testimoni contava haver vist l'excusat de El Golea en una possessió (tot un privilegi en aquella època). Els passatjers foren repatriats en un vaixell francès. El vaixell va sortir a subhasta i el comprà un tal Abrisqueta, que va venir a Cala Rajada i s'hospedà a una casa de Son Moll. Era un empresari basc que va adquirir part del material i que tenia un hotel a Cas Català. En el País Basc hi havia un alt grau de concentració de les empreses siderúrgiques, on vàren aparèixer els forns especialitzats; a partir d'aquesta indústria, consolidaren una xerxa d'empreses de construccions mecàniques i navals. L'"Águila" era el vaixell d'Abrisqueta, els mariners depositaven el ferro damunt el moll i venien camions de Palma i duien la ferralla a Fundición Mallorquina. Posteriorment la família "Blancus" s'encarregà d'aquest vaixell; compraren les peces per al desballestament. Portaven el ferro en el magatzem de davant Can Morey. Allà hi tenien una màquina de tallar ferro i feien trinxes.
Varen treure ferralla durant vint anys, aproximadament, que enviaven a Bilbao a fondre. Les calderes del vaixell també les varen treure i eren fetes d'un ferro diferent. La comercialització del ferro, tot i que funcionà un quant temps, després acabà. La recerca del material fou clau a l'època de l'autarquia franquista. El bussejador que dinamità el vaixell era Joan Capllonch (Joan de "s'Aigo"), de Pollença; el seu fill Jordi l'auxiliava en la tasca de bombeig de l'aire. Només hi havia un bussejador que vestia una escafandra que presentava la complicació de la pressió de l'aigua, ja que obria els porus. Tenia càmara de descompressió. El vestit era de lona folrat d'amiant; també portava una guia i una corda. En el cap duia una vàlvula i de tant en quant apretava per amollar aire, perquè sinó el vestit podia esclatar. Posteriorment hi hagué un altra bussejador: Pere Gomila "Sopa".
Un dia, duent la barcassa que transportava el ferro al port, on tallaven el material, brandà i el ferro va quedar dins Cala Gat. Un altre succés lamentable fou que el fill del propietari per una imprudència va anar a prop del vaixell i un aparell, (sembla ser que un eix) va caure sobre el seu bot i el va matar.
El quinzenari Llevant en un article signat sota el pseudònim de Blancaflor ens presenta una descripció literària dels pescadors de Cala Rajada de l'època : " (...) en un poble de pescadors de cara vermella, mirada atrevida, de conversa brusca, que contaven llur aventures mentre repassaven les xerxes amb el trinxet a la mà". Ara fa 75 anys del naufragi, i encara hi ha restes de ferro en el fons de la mar.
Fonts
1.Converses amb Gabriel Bagur "Vadó", Tomeu "Barraqueta", Tòfol Ferrer "Sagristà", Nicolau Nadal, Tomeu Esteva "Blancus", Toni Garau "Bombu" i Camilo Isern, de Can March.
2.Quinzenari catòlic mallorquí "Llevant" (10/10/1929).
3.Article aparegut en el número 217 de la revista local Cap Vermell de Capdepera-Cala Rajada, el mes de de gener de 2001.
4. Article de Nicolau Nadal en el número 239 en periòdic independent Faxdepera, del 23 de març de 2002.
5. Entrevista a Sebastià Ferrer Pasqual 25 de Setembre de 2004.
6. Correu electrònic amb Don Hazeldine (Passenger Ship History Service); Jean Winslow i Ted Finch (C. Navegation Mixte) 30,31 de Juny de 2003.
7. Fotografies d'Andreu Muntaner Darder.
Publicat a Cap Vermell, núm. 264, març 2004]
No hay comentarios:
Publicar un comentario