S´ARROM

Hoy era el dia de s´Arrom . Correcamins se habia encargado y teniamos el visto bueno de los propietarios de la posesión.

Empezamos en Soller y atravesando su nucleo urbano nos dirigimos al cementerio. Ahi empieza la pista asfaltada que lleva a ses Tres Creus. Avanzamos por ella y despues de la primera curva a la derecha dejamos la pista que a la izquierda sube a s´Arrom y a los pocos metros cogemos a la izquierda el camino de Sa Serra. Este camino con un buen empedrado en su parte baja va subiendo de manera cómoda hasta las casas de sa Serra. Ahora giramos a la izquierda y llaneando por una pista llegamos hasta otra casa reformada. Justo después de esta casa la pista comienza a perder altura y a los pocos metros aparece un ramal a la derecha por donde nos desviamos. Esta nueva pista pronto pasa a ser sendero que va ascendiendo y que contactará con otro camino mas claro y fitado que nos ira subiendo hacia la sierra de Alfabia, concretamente hacia el penyal de s´Anyell ( anyell= cordero o cordero lechal).

Abajo a la derecha se ve el coll des Jou . Se trata ahora de mas o menos crestear hacia el Cornador Gran. Vamos un poco hacia la derecha de la cresta ya que el viento es fuerte y de esta manera estamos algo mas protegidos. Las vistas son vastas.

En menos tiempo del que queriamos nos encontramos en el collado del Cornador Gran, giraremos hacia la izquierda y en muy poco llegamos a la barrera de la posesión de s´Arrom. Abrimos la puerta con la llave correspondiente y bajamos por el camino hasta llegar a las casas de s´Arrom donde nos reciben amablemente . Comemos ahi y disfrutamos de la generosidad de los dueños.

Es hora de partir antes de que las excelentes hierbas, dulces y secas, nos impidan levantarnos de la mesa. Bajamos disfrutando de la maravillosa obra de ingenieria que es el camino de s´Arrom, especialmente las revueltas apretadas que realiza el camino justo antes de llegar a la posesión. En medio de estas revueltas hay una barrera que una vez mas abrimos con las llaves que nos han prestado.Mas abajo la pista , justo antes de una barrera abierta, tiene un ramal a la derecha que ignoramos. Seguimos descendiendo y en la siguiente barrera es hora de dejar la pista principal que vira hacia la izquierda ( cartel : soller) y girar a la derecha en descenso por otra pista que en tres minutos nos lleva a una casa que queda a nuestra izquierda. Giramos ahi completamente a la izquierda pasando esta primera casa y llegando en un minuto a otra segunda casita , aqui nos dirigimos cincuenta metros al frente hacia el acantilado y ahi esta, al lado de una pared medianera, el pas d´en Capet que nos ira bajando entre marges y oliveras hacia Soller por la zona conocida como raco d´en Vives. Al final volveremos a encontrar otra barrera que esta vez abriremos con la llave de Sebastian, residente ocasional de esta zona.

Una vez en la plaza de Soller nos deleitaremos con helados y bebidas para dar fin a una buena jornada de montaña-.

Sa Serra d'Alfàbia

Subimos por el camí dels Alous para seguidamente dirigirnos hacia el penya de s’Anyell, es Cornador y S’Arrom, donde tendremos la oportunidad de visitar la casa por gentileza de sus moradores, así como de poder degustar sus espiritosas hierbas, marca de la casa, para seguidamente descender por el camino, con cuidado de no salirnos en alguna curva, acabando en Sóller tras haber descendido por el pas d’en Capet.

L'Any de SA CRIVELLA; Diari d'un Raconer

Si pitjau sobre l'enllaç  L'Any de SA CRIVELLA accedireu a la versió preliminar del recull de totes les croniques publicades a Racons de Tramuntana al 2009. No te cap pretensió més enlla de agrupar en un únic document (amb fotografies incloses) el ja disponible. Esperem les vostres sugerencies, critiques i comentaris per tal de que, si ho trobau, poguem fer una posterior versió corregida i millorada. Vull advertir que no s'ha fet cap correcció ortogràfica ni sintactica.

El document esta emmagatzemat en GOOGLE DOCS i ocupa més de 20 MB, per lo que la seva visualització i descarrega es lenta i un xic llarga.

CINEMA DE MUNTANYA

Per si no ho sabeu i vos interessa.
Dijous passat començà un cicle dedicat a la muntanya. Convé recordar que fa més de trenta anys un grup de muntanyers que han deixat petjada: Pep Xisco, Bernardí... organitzaren unes setmanes de cinema de muntanya al Principal que mostraven el millor del moment. Ara, gràcies a Ferran Tolosa i a Joan Salarich, director del Festival de Muntanya de Torelló, podem tornar gaudir dels millors documentals doblats al català ien un ambient de companyonia. La primera pel·licula fou "Everest; Sea to Summit" (Des de la mar fins al cim) en la que l'australià Michel Dillon afronta la proessa de fer tot el camí des del mar de Bengala fins al sotil del món. Les següents "Pururambo", Searching for the coast wolves", "Alone across Australia", "Tracking de white reindeer" i "Zanskar, le chemin des glaces" Les sessions són a les 19:00 fins al divendres 12 de març al Centre Cultural de Sa Nostra.

ALBERCUTX, el que era fàcil ho férem difícil.

Aquí estan les fotos dels protagonistes de la grimpada. D'en Miquel tenc un vídeo que necessit ajuda per publicar. Un dia excepcional i molt agradable. Tomeu Porcel.

ALBERCUTX lo facil

La Porta de Formentor; Albercutx

Albercutx>Coll de La Clo>Pas Coll de Sa Creueta>Mirador-Tunel> Talaia d’Albercutx>El Munt de Blat>Puig de la Pinoa>Canal del Caló>La Fortalesa>Far Punta de L’Avançada

Convidats per el primer dia solejat de las darreres setmanes ens dirigim a la Porta de Formentor, la Vall de Albercutx i les seves antigues cases. Ens apropa’m seguint el torrentet per on corre serenament l’aigua als peus de la Serra del Morral, que ens separa de la encisadora Vall de Bóquer. Els massius contraforts de la part posterior de les cases en reben, per acabar accedint a la clastra de la façana principal. Un lledoner juga amb la llum del sol per donar un cert toc melancòlic a la contrada. Les edificacions pateixen un procés de degradació accelerada, mentre una inscripció en la pedra de la porta principal feta al 1843 mostra el seu nom grafiat de manera no convencional (Barcuix). Sortim per les porqueres per anar a cercar les restes d’un talaiot. No tenim èxit. Al fons es destria un camp de figueres i conreu presidits per un alt i solitari fasser. Al seus peus raja aigua d’una fonteta de mina feta amb volta de canó que omple un safareig de amples parets. Els colors d’uns conjunts esplèndids de lliris posen el contrapunt als esmorteïts tons del hivern. Anem a cercar una pista que neix al llindar d’un bosc de pins i que anem resseguint pel costat dret del torrent. Poc a poc, la pista esdevé caminoi, segueix com tirany per acabar en no res. Anem pujant cap el Coll de La Cló que separa la Serra d’Albercutx (o del Morral) de la Penya del Migdia. Entre càrritx i mates anem cercant el millor camí. L’experiencia den Toni Sineue aconsella canviar al costat esquerre del torrentet, a on anam per damunt les penyes, mes agraïdes que la selva que deixem a la dreta. Palim, palem ben aviat som al Coll. Es temps de berenar i admirar la sensacional silueta del Illot des Colomer als peus de Les Orelles del Ase. En partim començem a descendir cap a la mar seguint un torrentet que va a morir al peus del Castellet de La Clo. Cerquem la Font de les Jonqueres sense massa entusiasme. Es produeix un separació amistosa. Un aniran a cercar un pas equipat amb grapes que permet sortir al mirador den Parietti i els altres pujaran per el Pas tradicional, que enllaça amb un coll a l’esquerra de la Penya del Migdia. Encara que rost i un pel aeri, un bon conjunt de fites ens permeten localitzar i superar el Pas sense més embulls. Arribats al aparcament del Mirador, localitzem la teòrica sortida del companys, que marquen unes indicacions amb pintura groga amb la paraula ESCALADA. Amb precaució baixem uns metres per guaitar. Hem fet primers i encara no s’albira el rastre dels companys. Fem de turistes i anem fins a la punta, a on es troba el afamat mirador que permet una visió sense igual sobre Es Colomer, la Serra de Formentor i la seva Vall. En tornar la vista enrere destriem els companys de l’altre grup que ocupen una terrassa als peus dels penya-segats. La petita figura d’en Sebastià sembla guiar-los en la seva progressió. Dues figures intenten superar la timba. Progressen lentament i amb llargues aturades. El senyor de Sa Torre comença a passar pena i tornem cap al Pas aviat per donar una mà. Arribats allà el tema esta complicat. Hi ha una sèrie de grapes encaixades en la humida roca, però en falta una per superar una panxa bastant complicada. Mentre enganxem una corda ben prima, algú amolla; “Cent putes, avui hem anat a cercar ronya per gratar !” i, inquiet, nerviós, anuncia que parteix cap a la Talaia d’Albercutx. En Sebastià ajuda a progressar a El Coyote. Poc a poc el seu capet redó sorgeix de la timba. Esta blanc com la paret i alena fort. Ho ha passat puta. L’ajudem a fixar la corda, mentre en Toni Sineve, generós com sempre, es penja a la part mitja de la paret per ajudar als altres. Fermats com botifarrons i amb cares altament expressives, van pujant els companys, primer les nines i desprès els verros. Prop d’una hora hem invertit en tornar en ser un sol cos. El record de la anterior i desafortunada jornada per Formentor ha anant i vingut una estoneta.

Fora nirvis i sigui benvinguda l’alegria de tornar a estar tots plegats ! Agafem la carretera que puja fins a la Talaia amb força. Volem recuperar temps i fer-ho aviat. Adreçant per alguns restes del antic camí anem guanyant metres per situar-nos a un collet que ens permet gaudir de la primera visió de la Badia de Pollença i la seva germana bessona, la d’Alcudia. Els dos objectius de l’horabaixa, el Puig de La Pinoia i la Punta de L’Avançada sobresurten de la península de Formentor per endinsar-se en la mar. Seguint la carretera militar ben aviat surt a l’esquerra el inici d’unes llargues galeries segurament construïdes per els militars que varen edificar els edificis propers a la Talaia. La torre ocupa el punt més alt i, des de que va ser bastida al segle XVI, ha estat emprada com a lloc per controlar la badia i comunicar avisos amb la Talaia d’Alcúdia i el Castell del Rei. La meitat nord de Mallorca es veu amb claredat des de aquest punt. Més recentment va veure passar per el cel de Mallorca els avions que, en la línea que uneix França i Alger, portaven la desgracia a un costat i l’altra de la Mediterrània. Arrecerats en una de les malmeses construccions que allotjaven els militars i, segons diuen alguns, els seus presoners, bevem i mengem amb la Badia de Formentor i el seu illot als nostres peus, mentre els turistes ens miren ara encuriosits, ara estranyats. El vent ha deixat un cel blau i una mar montuosa amb la que lluita fent bordades amunt i avall un veler que vol entrar a la badia. Per darrera de Na Blanca (330 m) es veu la costa menorquina i els blancs penya-segats del Cap d’Artrutx, de manera que els més de 70 kilòmetres que ens separen semblen un no res.

Es temps de tornar a la feina i desfem un poc de camí fins que, un xic més enllà de la boca d’entrada als túnels, a la primera corba a la dreta, sortim del asfalt per tornar al nostre terreny, la roca nua, grisa i atapeïda de coixinet i càrritx. Anem en direcció cap a un coll en el que es divisa un torre metàl•lica que ajuda a transportar l’electricitat fins a Formentor. A l’esquerra uns pinars conformen el Coll de la Paret que amaguen el Torrent que va a morir al Racó den Mora. Just davant el turonet conegut com Puig de la Pinoa (268 m) es el nostre objectiu. Per un terreny ple de antics pins esculpits per la brisa marina arribem a lo que s’identifica com restes casi esvaïts del vell camí que enllaçaven Pollença amb Formentor. Tombem cap a l’esquerra per guanyat alçada i crestejat fins a una fita que marca una balconada majestuosa damunt la Badiola i l’illot. La vista s’alegra i els cors bategen de goig. La serena elegància de la panoràmica es extraordinària. El blau d’una dotzena de tonalitats marines i celestes es mescla amb el verd dels boscos, el blanc de l’arena i el gris del roquissar. Els colors de la llum que varen atrapar a tota una generació de artistes arribats de mig mon fins a Pollença, ens captiven en aquest horabaixa d’hivern. Arrossegant els peus partim per desfer camí i arribar al collet. Tombem a l’esquerra per seguir vagament la direcció de la línia elèctrica. El nostra proper objectiu es arribar a Es Caló descendint per un dels braços laterals del Canal des Caló, rodejant l’elevació que justifica a la llum de la tarda el seu nom de Munt de Blat. Després de baixar a la mala enmig de xaragalls i argelagues, ens sorprèn la musica de l’aigua del torrentó botant entre les pedres. Les abundants pluges d’aquestes setmanes han obrat el miracle. Alguns gorgs i represes mostren aigües clares, transparentes, plenes de vida. En Pau no pot resistir la temptació i pren un refrescant bany, car el sol ha augmentat la temperatura de forma perceptible. Els altres ens dirigim fins a la platgeta codolada de Es Caló. La punta de L’Avançada i La Fortalesa la tanquem per l’esquerra, amb Es Mal Pas i Es Barcarès just davant. Cap allà anem seguint inicialment un caminoi vorera la costa i desprès fora camí en direcció cap a un collet que marca una lleugera depressió. Arribats a una pista forestal, comprovem com aquesta acaba en unes enormes parets de pedra que tanquen la finca. Seguim la pista fins arribar a una carretereta. Tomben a l’esquerra amb un punt de prevenció. L’asfalt ens guia per la part baixa de la finca. Tots els marges i parets han estat arreglats i els jardins apareixen nets i cuidats. Les parets i els arcs característics de les cases erigides per el pintor i mecenes Roberto Ramaugé al primer quart del segle passat sobre les runes de les fortificacions el segle XVI es retallen sobre el cel blau. Tot es una sorpresa. Ara un capitell de pedra, més enllà una garita de pedra curosament reformada, un arc format per el brancam dels pins... La llanterna del Far de L’Avançada ens convida a atracar-nos en silenci. El Far es una mostra extraordinària de enginyeria civil que va permetre equipar amb aquestes construccions les nostres costes per ajudar als esforçats mariners a meitat del segle XIX. La seva torre octogonal de pedra de 18 metres d’alçada projecta la seva llum fins a 15 milles. Tota la contrada apareix cuidada amorosament. Demanem permís al faroner per visitar l’exterior. Una terrassa just a la punta, amb un banc de fusta pintat de blanc, ofereix una balconada sobre la mar que ha de permetre contemplar la sortida del sol de forma majestuosa. Un lloc per compartir a trenc d’alba amb els que més estimem. Foto obligada que no capta la increïble bellesa del lloc. Agraïts i tant discretament com hem arribat, ens acomiadam del faroner. Mentre desfem camí per la cinta d’asfalt que xapa la base militar d’hidroavions, anem guanyant alçada poc a poc. Les parets de les cases d’Albercutx sorgeixen entre una mar de pins per fixar el lloc a on el dematí hem arrancat la jornada, al que arribem marxant a tota pastilla per la carretera que puja fins al Mirador del Coll de Sa Creueta.

En la tornada, dins el cotxe hi ha més silencis que paraules. Sembla increïble que desprès de tants d’anys anant amunt i avall per la Serra encara aquesta ens pugui regalar jornades extraordinàries. Hem tingut de tot i molt i només ens han mancat 20 metres de corda, un parell de mosquetons i, sobre tot, un poc de coneixement i seny per coronar una jornada per no oblidar.

Al cap ve l’historia d’aquell escandinau que es va instal•lar a un poblet de Mallorca en una casetona petita i fosca. Quan els seus amics li feien el retret del magre i humil espai en el que vivia, sense terrassa, jardí ni piscina, amb un somriure rialler i els seus ulls blaus víkings els hi contestava “La muntanya es la meva terrassa, Mallorca el meu jardí i la Mediterrània la meva piscina”. Per sempre Solve Grotmol.

I conte comptat, conte acabat !

Hora Inici = 9:15 Hora Final 17:30

Referències
Mascaro-Pasarius, làmina 2
Mallorca Voramar, II, Germans Sastre

Voltant per Albercutx

Abaix a la mar el castellet de la Clo i en primer terme el ninot Na Cris fent el pas asegurada per el Sineuer

El grup sobre la torre d´Albercutx. Perdonau he tallat a en Toni

Cala Pi de la posada des del puig de la Pinoia

Far de la punta de l Avançada

Un 10 d´excursió.

Un dia esplèndid i unes vistes espectaculars.

Ruta fàcil, i complicada pels qui ho volen, amb permis d´en Victoriano.

Ja sabem que Formentor dona molt per trescar.

ALBERCUTX

El coll de la clo
Hacia la ferrata

El "paso"

Albercutx: un itinerario en principio fácil que los raconers supimos como complicar.

Partimos desde el port de Pollensa y subimos por la vall d´Albercutx hasta el coll de la Clo . Después del almuerzo hicimos dos grupos: los mas prudentes fueron por el paso normal hacia el mirador d´en Parietti en el coll de sa Creueta y los mas aventureros iremos bajando en direccion al mar para ir a buscar "una via ferrata" que nos subirá también al mirador d´en Parietti ( que ideas tiene este Bergant!).

El "paso" es una pseudovia de escalada ( calificada por Luis como de IV +) malequipada con algunas "grapas metalicas". Algunos de nuestros amigos tuvieron que refrescar sus antiguos conocimientos de escalada. Subio primero el Coyote que tuvo que lanzar una cuerda a Sebastian que afortunadamente habia llegado desde la parte de arriba para asegurarlo. Despues Toni se colocó en la parte media de la via para asegurarnos a los demás y abajo Tomeu nos iba atando (nudo as de guia). Con la adrenalina ya descargada seguimos por el camino asfaltado hacia la torre de Albercutx . Vistas soberbias.

Despues de comer iremos al puig de sa Pinoia y mas tarde bajaremos a es Caló. Posteriormente nos dirigiremos al faro de la punta de l´AvanÇada contemplando la posesión mas cara de España: La Fortaleza. A la venta por 125 millones de euros ( quizás se pueda regatear algo..).