Apunts Raconers per una Alta Ruta (primera part)

Alta Ruta Chamonix-Zermatt (HR)
Un dels recorreguts mítics del senderisme alpí. Traçat per primera vegada al segle XIX per un grup de atrevits anglesos amb la col•laboració de guies locals, transcorre en un itinerari típic des de Chamonix (França, als peus del Mont Blanc) fins a Zermatt (Suïssa, sota el Matterhorn) en el que s’inverteixen 7 dies. Es superen un desnivell total de 9.102 metres (4.377 de pujada, 4.732 de baixada) en el que hi ha no menys de 40 hores de temps efectiu de caminar. El trencat perfil de La Tour, la planura glaçada de Trient, la llengua poderosa i mòbil de Otemma, el Haut Glacier de Arolla, la mar blanca de Mont Miné i l’impressionat Zmuttgletscher son alguns del més bonics i esplendits exemples de glaceres de tota Europa.

Aigua
Uns dels elements que permeten la vida. En el recorregut de la HR l’hem trobat en forma liquida, caminant sota la pluja i superant milenars de rierols i torrentets, però sobretot en forma de gel formant alguns dels escenaris naturals més impressionats que avui en dia es poden trobar a Europa. La força impressionant de les milers i milers de tones de neu transformades per la pressió del seu propi pes en una massa compacta, que passa del blanc al verd, al blau i al gris, baixant cap a les valls trencant i esmicolant tota quant pedra troba, transformant i creant un nou paisatge. Es troben en recesió més que evident. Es posible que en uns 20 anys no hi quedin restes més abaix de 3.000 metres, quan fa 25 anys arribaven fins als 1.500 metres. Una joia que es perd a tota marxa.

Es tracta, també, d’un element car i preciòs. Fins a 8 € hem arribat a pagar per un botella d’aigua potable en un refugi situat a més de 3.000 metres d’alçada, enmig d’un oceà de gel i neu.

Perns de Gel
Especia de clau de ganxo fet en acer especial d’una llargada de no menys de 20 centímetres, rosca i una placa al seu extrem per fixar un mosquetó o altre element de seguretat. Els seus fabricants diuen que la seva missió es ser clavats en el gel de les glaceres per fer rappels i permetre rescats o altres maniobres. Tot es mentida. La seva funció real es la de penjar a un costat del arnès per donar un aspecte d’autèntic conqueridor de les glaceres i muntanyes alpines. El seu renou característic (semblant a un picarol)  permet advertir la presencia del alpinista molt abans de que es posi a la vista. Llàstima del mig quilo que pesa cadascun, per que si no seria un complement ideal per anar a fer l’aperitiu a plaça.

Guies de Muntanya
Professionals i experts en la muntanya, avalats per la seva formació en les escoles especialitzades d’alguns del països alpins més avançats. La seva missió principal es portar i fer-se càrrec de la seguretat dels seus clients. La feina dels guies es admirable. Dirigeixen a clients ansiosos de fer un recorregut mític, però que moltes vegades no son plenament conscients de la duresa i l’exigència del itinerari. Ho fan possible i segur.

El nostre es deia Bertrand, encara que Es Senyor de Sa Torre es va entestar en batiar-ho com Bernat (“A Mallorca n’hi molts, deia com a excusa”). Un home tranquil, bon coneixedor dels Pirineus. Amb un somriure constant, modest, expert en escalada (supera parets de nivell 9+) i en esqui de travesia. Ben aviat ens varem entendre. Per set dies va ser company i guàrdia de les nostres passes. En un intercanvi cultural digne de millor destí, varem aconseguir que adoptes algunes expressions típicament raconeres. La seva veu cridant “Au, partim” i “Dos minuts” en va alegrar moltes estones.

Una subespecie de guia (afortunadament poc abundant i en vies d’extinció) es ES CANOT. Un tipus que s’atreveix a esbroncar i insultar a inadvertits excursionistes alpins, sense adonar-se que els altres també et poden sentir i entendre. En justa represàlia, ens varen fer amics de les seves clientes, un grup franco-suís de xicotes simpàtiques i rialleres. Ens varen acomiadar amb el crit ben sentit QUE VIVA LA ESPAÑA. Un encant de nines. L’altre, ja l’hem oblidat.

Refugis de Muntanya
Instal•lacions que permeten gaudir d’un nivell mínim de comoditats. Mínim vol dir menjar i dormir calent. L’aigua freda per la higiene personal era un luxe del que només varen gaudir un dia dels 7. La resta, a passar com bonament es podia. No fa falta comentar l’estat dels excusats. El de Cabanya Bertol, senzillament abominable.

Refugi Princep Albert (vell i atestat), Champex (excepcional, situat a la vora d’un llac enmig d’un poblet), Chanrion (al peus del Gran Combin), Vignettes (renovat, amb un accés perillós i exposat, però amb unes vistes excepcionals), Cabanya Bertol (batiat de forma justa per Correcamins com el niu d’aguiles, a 3.311 metres dalt d’un penyal), Schonbielhutte (al peus del Matterhorn, i damunt un morrena glaciar) son els noms del que ens varen acollir.

Allaus i cruis
Les glaceres es desfan en baixar la seva llengua cap a les valls. El seu moviment crea xaps i encletxes que, de vegades, queden ocultes per la neu que forma ponts tapant—los de forma fràgil. Son el principal perill en la travessa, lo que obliga a anar encordats i assegurats. Trepador i Es Senyor de Sa Torre varen comprovar les seves males intencions, sense més conseqüències que un petit esglai. De fet, Es Senyor va començar diguent que el seu crui feia cinc metres de fondària, per acabar al final del viatge amb un abisme fosc del que no es veia el final. En Bertrand es posava seriós i augmentava les mesures de seguretat en superar zones amb seracs, encletxes i crulls.
Les allaus son moviments de neu i gel que cauen i es deslicen per els costers de les muntanyes, destruint tot el que troben. El primer el varen veure caiguent del MontBlanc cap a la Vallee Blanche. En l’aproximació al Matterhorn per el Zmuittgletscher, veiérem caient un darrera l’altre. Un tro poderós, sec, anunciava l’esllavissada. Desprès quedava un núvol blanc com un sudari, que tapava la zona afectada. Durant la nit passada al refugi de SchonBiel, sentirem com el gel, la neu i les pedres corrien per avall d’estona en estona, mentre intentavem dormir. Un espectacle extraordinari, meravellós... per admirar des de enfora i en un lloc segur, es clar.

Companys Raconers
Es Jefe, Es Senyor de Sa Torre, Trepador, Correcamins, Es Becari i Nomisx han fet part de la partida. Na Laura i en Josep, dos desconeguts al principi, dos raconers més al final, ens han fet l’honor de acompanyar-nos en aquesta caminada. Hem apres molt d’ells. De la muntanya i de les bones persones, sempre es treuen llissons importants. El comiat va deixar ulls foscos i humits, i unes carretades de records i emocions.

Banda sonora de la HR
Una cançoneta de Ossifar, interpretada per Es Jefe es va convertir en la petita broma de la travessa. Les cantades enmig de les glaceres causaren admiració, espant i horror (en aquest ordre) entre la resta de senderistes. L’interpretació dalt de la Tete Blanche, punt culminant del recorregut a 3.800 metres, amb el Matterhorn al fons, senzillament indescriptible. Encara n'hi ha que estan tirats pel terra de la panxada de riure ! Mentre sentiem; "Ils sont vraiment fous ces mallorquins!"

Pasodoble de amor,
Por que yo a ti te quiero
Mas que a mi transistor
Que es mi mayor consuelo

Pasodoble de amor
Del torero valiente
Vamonos a un raco
Que t’en pegare dos
Cuando no haya kente