La Muntanya Altiva; Puig Gros de Ternelles

Decidits a aprofitar l’excel•lent mati de primavera i amb el record d’una visita al hivern de 2007, marxem de nou cap a terres d’Ariant. Pugem a l’ombra del Puig del Vent amb discreció per la pista dels Molins de Llinàs admirant la caiguda d’aigua procedent del Torrent. Uns bous son els únics testimonis del nostre subtil transitar quan ens comença’m a enfilar en direcció al invisible coll de Tirapeu. Un tiranyet només evident als ulls de Es Senyor de Sa Torre puja entre garballons, càrritx i quatre pins aïllats fins que la pendent torna dolça. Ens guarden les esquenes les carenes que uneixen Sa Cuculla de Fartaritx, el Puig de Ca de Miner i el Tomir, mentre per l’esquerra les planures de Son Marc semblen una catifa verda xapada per la ondulant cinta del seu torrent. Anem a cercar per l’esquerra la carena de Ses Penyes Vermelles, mentre el terreny s’ha convertit en un oceà de càrritx, un escenari ideal per xerrades sobre viatges fets, per venir, planificats, somiats... A la dreta corre el Torrent Fondo per una rosta canal a unir-se amb el Torrent del Olivar i fer-se un amb el Torrent de la Font de Llinas. En la distancia, la mola sobre la mar en la que esta situat Es Castell del Rei s’alça en el seu paper secular de sentinella de la Vall de Ternelles. Més enllà les badies bessones de Pollença i Alcúdia, guardades per la península de Formentor i la Talaia de La Victoria que s’endinsen dins una mar aferrada, plana com una bassa d’oli. Hem arribat al Coll de Tirapeu i tenim ocasió de rebre una instructiva lliçó den Sebastià sobre el possible origen del nom. El Paraigua amb la seva peculiar forma apareix a la part alta del Coll, marcant el punt o on s’inicia el Torrent del Gorg Blau. Decidim pujar dalt de la curiosa formació per fruir de aliments per el cos i per l’anima. El Puig de Can Groc, la Serra de La Font i Cornavaques tanquen la vall de Ternelles, companya nostra fins al cap cucurull del Puig Gros.

Partim. Anem a cercar la Font de les Creus, anomenada per la finesa de les seves aigües amagades en un pouet natural i per la presència de les dotzenes de creuetes en les seves fosques parets, que pretenien santificar llocs relacionats amb cultes primitius, previs a la dominació cristiana. En Fernando A ens guanya per la ma en la difícil localització d’aquest màgic indret, situat a la part baixa des Coco des Voltor. En partir marxem cap a la dreta, fins travessar una torrentera, a partir de ací, només queda tirar per amunt. El terreny es un vertader pedregar en el que el omnipresent Boix és l’unica presencia vegetal que s’atreveix a alçar-se més de dos pams. Una solitària sitja es el testimoni de l’activitat humana en aquest desolat racó. Esbufegant i amollant pedres per avall anem guanyant metres fins arribar a la carena que sembla apuntar cap a la Punta de l’Avançada enmig de la Badia de Pollença. Ens hem desviat un poc a la dreta del Coll de l’Esmolar, avantsala del Puig de Ternelles. Refent l’errada anem cap a l’oest superant un rellar de esmolades ganivetes. El replanet previ ens permet veure a l’esquerra la primera imatge del Pa de Figa. El turonet que forma el Puig Gros de Ternelles no sembla massa cosa. En arribar al punt més alt marcat amb un piló mig esbucat, sembla que acabem d’enlairar-nos i voltam lliures sobre Mallorca. La sensació de verticalitat es aclaparadora... al cap i a la fi sols unes passes ens separen de un salt cap a la mar que ens espera 800 metres més a baix. El qualificatiu de Muntanya Altiva per aquest massís i el seu paisatge es perfecte. Tomir, Alí, Massanella, Galileu, Ses Vinyes, Puig Major, Caragoler de Femenia, Puig Roig cap a Ponent, el esplendor de Ternelles i el drac adormit de Formentor, amb les seves puntes i esquenes, a Llevant. Costers, cingles, passos, colls, cims, torrents, ... que s’han incorporat definitivament al inconscient col•lectiu de muntanyencs i trescadors de Mallorca.

Com que avui patim manca de mascles alfa i excés de temps, es desferma la xerrameca, asseguts en aquesta talaia excepcional. Un cert punt de nostàlgia ens aglapeix quan el més veterans recorden les sensacions de les seves primeres vegades en aquest indret. El Pas del Porc i el seu accés al Torrent Fondo en direcció cap a la Punta de la Sal queden pendents per una propera ocasió, en companyia dels que ara mateix son penjats al Sostre de Sa Fosca. El món ha tornat petit des de aquesta posició i el queixal gegantí de Punta Beca que la setmana passada ens va admirar i copsar, sembla un cap sense interès. La Caseta dels Milicians ens mostra les restes de la seva teulada esfondrada com un punt vermell entre la grisor pedregosa.

De mala gana deixem en pau aquest lloc per iniciar una baixada per una canal plena de boixos a l’esquerra del vèrtex geodèsic guiats per Es Senyor de Sa Torre. Baixem en direcció cap a una valleta per anar a cercar la connexió amb Es Pla Gran. Enmig del desert de pedres, càrritx i mates de boix, una barraqueta i una sitja ens sorprenen. Fins aquí s’enfilaven per guanyar-se la vida ? Mare de Déu, senyor ! Mentre marxem per el comellar, l’ull entrenat den Pau veu una petita obertura a mà dreta, en direcció a la mar. Sense fer-nos massa cas, s’enfila com una mostela deixondida i s’esmunyi entre una mata que tapa l’entradeta. Ben aviat ens crida, “Això tira, hi ha tres coves”. Un pel encuriosits ens enfilem. Una maleïda mata ens amaga l’entradeta a una petita cambra descoberta de la que arranquen dos passadissos i un forat que s’obre a una cambra superior. La primera galeria a mà dreta s’eixampla en una petita cambra amb volta redona amb una sanefa ondulada, que es perllonga en una mina que va perdent alçada. La segona mostra les parets cobertes de tonalitats verdes, grogues, vermelles, ... i fa necessari emprar il•luminació artificial. Quan ja portem més de 30 metres de recorregut decidim que avui no toca i retrocedim. La cambra superior resisteix els esforços per arribar-hi. Marquem la seva situació i partim. Tocarà consultar el Encines per identificar i catalogar-ho. El comellar va guanyant amplada en direcció a Es Repla Gran, un exemple de dolina amb un diàmetre de més de 200 metres al peu del Puig de Gironella. Alguns geòlegs afirmen que es tracta de les restes d’una monumental cova sostinguda en part per un conjunt de pilars, les Dents del Diable, que tanquen la part que es projecta sobre la Vall d’Ariant. Ens atraquem fins al tall per rebre el premi de una de les més belles imatges que aquesta vall prodigiosa ens ofereix. El seus requadres de conreus separats per marges de pedres, guarnits amb tots els tons de verd que aquesta primavera ens regala, tacats ací i allà per petits boscos, semblen talment la imatge de la terra promesa. Es Senyor s’entesta en afirmar que existeix un pas, mentre que sols trobem un fosc i profund xap que no sembla transitable en absolut. Ja hi tornarem.

Cap es Pa de Figa ens dirigim. Guanyem alçada fins que el tenim a la vista i anem rodejant el circ que el protegeix per arribar al collet de la seva part posterior. Deixem motxilles i ens enfilem per les rostes parets. Una grimpada, dues enganxades, un bot i... ja hi som. El arrodonit cucurull del Pa de Figa ens regala els sentits. Ens estirem sobre la pedra encalentida per el sol per menjar unes taronges tardanes. Mentre el suc regalima entre els llavis assedegats, no trobem el moment de marxar. El temps passa sense adonar-nos com be ens recordarà en Sebastià que per casi una hora ens esperarà al peu del pas. Perdó i un milió de gracies, Sebastià !

La darrera dificultat es baixar fins a la Font de la Mare de Déu per el pas des Pa de Figa. Davallant per el comellar, anem cap a la dreta fins trobar una solució que ens permet enllaçar amb la seva part baixa amb comoditat. La simfonia de l’aigua brollant de la mina de la Font ens alegra el cor i anima de cara a la darrera dificultat, la rosta cinta d’asfalt que comunica Sa Torre d’Ariant amb la Vall den Marc. A bona marxa, amb el sol a l’esquena i una fresca i lleu brisa, ens regalem amb un horabaixa primaveral esplendorós. Fins i tot la referència literària de Fernando S-C a l’Anabasis de Jenofonte es perfecta. El títol (Anabasis vol dir Viatge cap a l’interior) i les aventures d’aquesta república de marxadors per les terres del Asia Menor ens va com anell al dit.

La darrera estirada, seguint el GR221, al costat del Torrent den Marc, per on corre l’aigua dolcet, dolcet, sembla premiar l’esforç de la jornada.El puntet d’incertesa s’esvaeix en quan les ones ens fan saber que la resta de companys han tingut una jornada plena de èxits i satisfaccions. Bravo, valentes i valents !

Segurament algú es demanarà que hem trobat de nou en un recorregut fet en gran part fa només tres anys, per admirar uns racons que hem contemplat fa una setmana en clau, com aquesta Vall d’Ariant i el seu màgic entorn. Tornar a fer les coses, es tornar a viure-les de forma distinta. Mirar amb pausa el nostre voltant. Estimar de nou, aventurar-se en allò imprevist i misteriós. No es el mateix paisatge –encara que ho sembli- per que nosaltres ja no som els mateixos. Així de fàcil. Hem aprés a descobrir emocions distintes, apreciant més els petits detalls, els mateixos que et permeten gaudir de l’essència de la bellesa. Convé tornar a caminar per aquells vells camins ja transitats, per que tots ells estan plens d’anotacions sobre la nostra vida que ens permeten tancar els ulls mentre obrim les pagines de la memòria en la que trobem instants que certifiquen que som afortunats i que encara podem recordar-ho. Per molts d’anys.

I conte comptat, conte acabat !

Hora Inici = 09:20 Hora Final =18:00

Referències

Mallorca Vora Mar II, Joan i Vicenç Sastre

Lamina 1W Mascaró-Pasarius