Punta Beca per Es Comellar de Ses Ros(s)es de Muntanya

En la tradició religiosa preconciliar, el dijous sant era anomenat dissabte de Glòria, en el que ja es commemorava la Resurrecció. Avui en dia es considerat un dia de espera i recolliment, a l’espera dels grans esdeveniments que aviat es produiran. Segurament Es Senyor de Sa Torre no ho devia tenir clar i ha comparegut amb un Rutes Amagades de Mallorca en el que descriu la ruta per arribar a Punta Beca. Mentre discutim si anar o no, En Toni Sineuer s’entrega i ens anima a baixar fins Es Racó den Martorell per connectar amb Sa Font Gallarda per el Passet del Pi. Convençuts, decidim deixar un cotxe a prop de Son Grua i iniciar el recorregut a Mortitx. Agafem el Camí des Rafal, per desviar-nos a la dreta cap el Coll de S’Era. Arribats al mateix, sortim per la esquerra per seguir el casi esvaït tiranyet que porta fins el Pla de les Egos i el veïnat Pas des Garrover. Encara que tant El Coyote com Es Senyor s’esforçem d’allò més, ens costa un poc trobar el pas. Com a regal, ens trobem amb una esplèndida balconada sobre la vall de La Malè. La figuera que guarda des de fa anys la seva era, mostra els primers brots que la tardana primavera ha convidar a aparèixer. A l’ombra dels Cingles de la Serra de Pedruixella ens encaminem fins al Pou de La Malè, per fer una berenada sota un solet que, poc a poc, va agafant força. A ritme viu sortim en direcció cap Es Coll de La Malè, mentre deixem a la dreta Es Corral de Ses Cabres en direcció a la pista que porta fins al Coll d’Ariant. La mar apareix aferrada, plana, plena de formes dibuixades en les distintes tonalitats del blau, fins fer-se un amb el cel. En una volta des Camí apareix Es Pa de Figa, amb el Puig de Gironella a la seva dreta i Sa Torre d’Ariant als seus peus.

S’ha acabat fer es bàmbol figa i toca anar per feina desprès de més de dues hores de esforç. Es el moment de sortir fora camí per l’esquerra, cap a Els Corredors, seguint la part baixa d’una serreta que ens separa de Sa Pleta dels Ullastres. Les parets a l’ombra estan cobertes de petites mates grogues de Flor de Mort o Flor de Sant Joan a la manera de domassos. Anem en baixada cap Es Racó des Pinar, mentre al fons la torre trencada que forma Es Puig des Corb presideix la part exterior del Camp del Poll. Arribats al Racó, admirem les seves ordenades línies de pins i alzines plantades tot seguint la part exterior de la seva paret. Quita i Christianne tenen petits problemes per superar un torrentet que recull les aigües de la Vall, per acabar estimbant-se en el Salt prodigiós de Es Miracle, no massa lluny del raconer Pas del Sineuer. Seguim la paret seca, que tomba a la dreta en direcció cap Es Puig des Corb a la recerca d’un portell mig amagat sota una mata, proper a una paret que xapa pel mig els camps de conreu. Sortim a ma esquerra, grimpant entre mates i càrritx, guanyant uns pocs metres sobre la planura conreada. Una mirada enrere es captivada per la visió dels camps verds, amb un ramat d’ovelles pasturant, en el que la imponent presència de la Serra de Gironella, amb el Pa de Figa al ben mig i les primeres costes del Puig Gros de Ternelles, donant la raó al sobrenom que a aquesta vall de les meravelles li va posar un il•lustre raconer: Shangri-La.

Anem fent camí entre pedres i camps de càrritx en suau descens cap a un comellar. Arribats al mateix, girem cap a la dreta en direcció cap a la mar. Uns cingles (possible Cova dels Bous?) amb unes paretetes mig esbaldregades a l’esquerra ens indicaran que som al bon camí. Anem per avall mentre l’estreta coma va guanyant amplada en la seva marxa cap a la mar. Sembla que a El Coyote i a Es Senyor els hi hagin donar corda i com a cans llebrers van ara per un vent, ara per l’altre. Un crit ens alerta de que a la part esquerra, just damunt una paret gegantina, es retalla el perfil de la Caseta dels Milicians. Superem una pareteta que talla el comellar, mig amagada darrera garballons, anant cap a un replà terròs que te un xap a la seva esquerra. Aquest tall es el començament de la baixada cap Es Cingle Verd, un dels Racons més extraordinaris de Tramuntana i amb un alt grau de dificultat. Un poc més enllà una nova paret s’enfila per la dreta cap a les faldes del Puig del Corb. Anem resseguint les voreres d’un torrentet que recull les aigües d’aquesta vall per anar a morir al Racó den Martorell. Aquest comellar sense nom mereixeria ser batiat com Coma de les Roses de Muntanya (peonies) que trobem abundants i esponeroses mig amagades sota els garballons i les mates. Les parets verticals que uneixen l’observatori de la Caseta dels Milicians i el Puig del Corb, van donant pas a la immensitat de la mar, tancada en la seva part superior per Punta Topina i el senyorial Castell del Rei. El terreny s’aplana mentre ens anem atracant a La Punta Blanca. Des de aquest punt es veu clarament la situació del Pas del Pi, que transita per una balconada exposada en sentit descendent d’esquerra a dreta, en direcció cap a Sa Pesquera de Ses Oblades, a veïnat de Sa Font Gallarda. Arrufem es nas. La cosa no pinta bé. En Garcia-Pastor ja esmentava que un esllavissament havia posat moltes dificultats al seu transit... i no sembla que el pas del temps l’hagi millorat. I es que per on passa en Toni Sineuer no hi passa tothom ! Decidim que avui no toca i que convé estar centrat en l’objectiu principal; Punta Beca. Amb un punt de desil•lusió girem cua i guanyem alçada resseguint la blanca cresta que ens separa de l’abisme de Sa Cova des Xaloc. Punta Beca apareix endinsant-se dins la mar, solitari i llunyana. Hem de pujar més amunt de l’alçada aparent de la Punta, fins trobar una esbaldregada que ens permet baixar per un comellar inclinat en el que els càrritx frenen la nostra tendència a agafar el llis i acabar damunt les roques blanques situades 150 metres més avall. Sortim per l’esquerra tot d’una que podem per seguir de forma còmoda fins a un replanet situat just abans del cigronet de la Punta. Es Senyor queda embadalit amb la visió de La Punta Blanca, La Font Gallarda i La Punta de la Sal perfectament alineades com a punxes grises d’una forca ciclòpia projectada sobre la Mediterrània. Christianne i El Coyote aprofiten que hem quedat badant i pugen cap al turonet de Punta Beca per la dreta per arribar a un muntet de pedres que coronen els seus vora 150 metres. Quatre hores i mitja en clau per assolir aquest tro que envejaria el emperador del Gran Tàrtar ! Cap a ponent, la part baixa de la Cova de les Cànteres deixa pas a Es Musclo des Llorens, amb Es Racó de Mortitx a la seva part baixa, mentre Es Morro de Sa Vaca i Sa Mola de Tuent s’eleven poderoses en el llindar entre la mar i el cel. A llevant Es Castell del Rei se és ensenyorit de la contrada; Punta Topina, Sa Cambra de Sa Senyora, Es Forat de Mallorca, L’Espasa, Es Pas den Pinyol, Es Racó de Ses Olles, Sa Ferradura Gran, Es Pas de Botilla, el Puig Gros de Ternelles, Es Pas dels Porcs, ... son alguns dels noms que en allau es fan presents. Cadascun estira un record. Molts invoquen aventures passades i d’altres, per sort, per esdevenir.

Crespells amb sorpresa, Xocolata Blanca, Bescuit, te d’herbes, Ron Amazones i altres delícies, restauren les forces gastades i desfan les llengües. Histories de contrabandistes, d’amagatalls, de desembarcaments en nits de lluna nova, de sacs pesats arrossegats per homes doblegats caminant damunt espardenyes, de pors, de misèries, de veus esmorteïdes, de encalçades dels carabiners, de coratge, de traïcions, ... van i venen, entre rialles i ganyotes.

Es temps de partir. Desfem camí fins arribar al mig del comellar. Just davant, als peus de la invisible Caseta dels Milicians, es veuen quatre o cinc quers gegantins. A la seva dreta es veu un cingle cobert de heures, possible ubicació de la Font de l’Heura. A la seva alçada, un poc més a la dreta i en la vertical del Puig dels Corbs es veu una paret que marca l’ubicació de la Font des Poll. El Coyote recorda la seva darrera visita ja fa més de 20 anys i, com ja anem un poc curts d’aigua, cap allà anem ! El terreny pica per amunt. Ocasionalment trobem restes molt desfets de l’acció humana. Qualque claper, bocins de paret, unes pedres picades... son tot lo que queda, engolit ja fa temps per la malesa lo que la natura no ha tornat al seu estat natural. Aviat cadascun fa la guerra pel seu vent. Les argelagues i el infern de càrritx s’entesten en impedir el pas. Entossudits, caparruts, anem guanyant metre a metre. Encara tenim temps de intentar destriar la situació del Pas de N’Allò i la de la Cova dels Romans, esmentades per els afamats germans Sastre. Més deures pendents. El verd obscur es trencat ací i allà per el rosa i groc de les Roses de Muntanya.

Arribats a la Font, una gran decepció. El Poll que li donava nom ha desaparegut i només algunes restes queden al terra. La pica de pedra cimentada esta eixuta. El portalet que dona accés a la mina esta desplaçat. La força de la muntanya ha mogut el terreny i ha cegat la sortida de l’aigua. La font es morta i la blancor de les restes del Poll ens recorda a la dels ossos d’un animal. En partir per amunt amb la boca seca cap el coll del Puig des Corb, una darrera mirada a la contrada ens sorprèn amb la presència de la Caseta del Milicians a la nostra alçada, vigilant i amb el forat fosc de la seva finestra que ens observa com un ciclop. Al Coll ja es veu la part mes estreta del Camp des Poll, al costat de Les Tanquetes. Un casi desaparegut camí ens permet accedir al seu mur exterior al costat d’un portell metàl•lic. Desfem la ruta del matí a ritme viu i de forma discreta per no destorbar al seus propietaris. El sol segueix la seva carrera cap a Ponent i ens permet gaudir dels detalls de tota la serra del Puig de Gironella. Quedem convidats a fer el recorregut del Puig Gros de Ternelles, passant per El Pla Gran, tancat per Les Dents del Diable, acabant amb una pujada al Pa de Figa i posterior descens per el pas que comunica amb Sa Font de la Mare de Déu. Assedegats, anem cap allà no sense admirar l’hort d’Ariant ple de cirerers que esclaten amb les seves blanques flors. Nostra Senyora es fa donació d’aigua fresca que ens conforta i alegra de cara al tram final, que ens portarà per la pista del Coll d’Ariant fins als voltants de Son Grua.

Mentre la llum s’esvaeix i un es desplaça cap a Migjorn, cercant un bany reparador i un mos d’aliment calent, recorda un llibre del raconer Fernando A. Les seves pàgines descrivien la troballa d’un vaixell grec que fa més de 2.500 anys va naufragar a Cala Sant Vicenç. Si alguna vegada els seus tripulants varen fer aguada a Sa Font Gallarda o a la cabdalosa Font del Solleric no deixarien de pensar que el paisatge encisador que els encerclava era la constatació més evident de l’acció dels Ourea, els dimonis de les muntanyes, fills de Gea (la Terra) i germans de Uranus (El Cel) i Ponto (El Mar). Obra dels Deus, admiració dels homes.

I conte comptat, conte acabat !

Hora Inici = 09:30 Hora Final= 18:30


Referències
Rutes Amagades de Mallorca, #64
Herbari virtual uib http://herbarivirtual.uib.es
Mallorca Vora Mar II, Joan i Vicenç Sastre
Lamina 1W Mascaró-Pasarius
http://www.toponimiamallorca.net/